La migració mundial més gran d’éssers vius es produeix per aquest temps quan milers de papallones es desplacen del nord dels EUA a Mèxic fugint del fred a la recerca de calor. Sense demanar permís, sense papers, sense vigilants, creuen fronteres per arribar a la terra que els acollirà, Mèxic. No passa això amb els pobles migrats que són rebutjats a l’Hotel d’Europa i el d’Amèrica, en un ambient agressiu que els domina des que van ser colonitzats. La faula és una antítesi que convergeix en un sol conte on el viatge és el motiu.
Obligades per la pols i la sequera, milers de masses desposseïdes s’embarquen en una dubtosa aventura amb l’esperança de trobar camins de promesa. És essencial que es comprengui la relació profunda de les gents amb el seu bressol, una cosa fonamental en la nostra existència, base de la cultura i la identitat. Qui fuig perquè ja no li queda res, forma part de comunitats esquinçades que s’han vist desposseïdes dels seus referents. La màquina política no ha donat seguretat a tantes persones desnonades i el final de les fronteres no va ser més que un miratge que ens ha esclatat en mil trossos.
Les velles ferides tenen vida pròpia i el desencís segueix sent el signe d’una societat amb dubtes i projectes fracassats on les històries que transcorren sota la crisi són una bufetada crua a la humanitat, perquè remouen consciències, temps i passos. Són camins sense retorn on l’abandonament precipitat genera incertesa sobre el futur, i el pitjor, sobre el passat. Per això és tan important entendre que aquest atribolat èxode per buscar una vida digna, malgrat les advertències i els desenganys, és un anar més enllà de l’horitzó. Es tracta de denunciar la fragilitat governamental per organitzar la justícia enfront de la misèria moral dels que s’estan aprofitant de tot, que ens despullen i traeixen deixant una terrible sensació d’impotència i d’ira després de les seves humiliacions. Confondre la fugida desesperada amb la promissió és la seva perversa visió de la realitat.
Per això no n’hi ha prou amb revisar el present. Cal estendre la baralla i identificar tots els elements amb les cartes obertes. Cal fer aquest viatge i revelar el sentit tràgic del missatge. Tot i la clara relació de submissió, l’assumpte requereix empatia, paraules noves que cal fer servir per descriure una fatalitat que ja no és ni cega ni sorda. Hi ha alguna cosa més enllà en allò il·limitat de la deriva, mons que solen unir-se per històries molt semblants, sovint són unions violentes que viatgen cap a la fi de la misèria per guanyar aquesta batalla contra la sort. Amén.
