En aquests dies de reclusió forçada, qui més qui menys haurà patit diversos episodis d’estats anímics. Normalment en la vida de cada dia s’acostuma a tenir hàbits, rutines, costums adquirits durant els anys des de la infantesa fins a l’edat madura, higiene, vestimenta, àpats, horaris, treball, esplai, cultura, etcètera. Tancats a casa tot el dia, la cosa canvia, si no anem a treballar ni sortim al carrer per a altres activitats, tenim moltes hores per dedicar-les a fer alguna cosa de profit i distreure’ns d’un temps que ens passa molt a poc a poc, que s’estira com un xiclet. Estones de tristesa per plorar els parents i amics que han mort, per no poder-los acompanyar i abraçar els seus familiars, en veure fotografies de fa molt temps, de quan érem joves i formosos. Enrabiar-se per la manca de mitjans que tenen els metges i sanitaris. Revoltar-se escoltant i veient els tòtils (alguns carregats de medalles) que donen les conferències de premsa a Madrid. Sortir al balcó a fer de “palmeros”, activitats atlètiques, d’alguns privilegiats que tenen un petit gimnàs casolà. Aprendre a enviar missatges de veu, a fer videoconferències, a connectar-se pel mòbil i tenir les imatges de la gent que estimes i aprecies, qui llegeix, escriu, pinta, fa música o treballs manuals per omplir les hores del dia i no entrar en un estat d’angoixa i depressió. Acabem reclamant uns sentiments essencials per a tothom, són la prudència i la solidaritat. Hi ha estones de tot, hem de tenir clar que ens en sortirem.

En tot cas la pregunta fonamental és: Ens en sortirem bé? Esperem que sí!