Hi ha moltes veus que sembren la por, que diuen que la Catalunya independent quedarà fora de la UE. Fins i tot, l’economista Francesc Granell, antic Director General de Comerç i Turisme amb el Conseller Francesc Sanuy —el qual, per cert, s’ha declarat independentista— ha arribat a l’extrem de dir a El País que podríem acabar com Somalilàndia, no pas pel nivell econòmic, sinó pel llimb en què es troba al separar-se de Somàlia.
No entraré a discutir si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Això ja s’ha tractat per persones molt més doctes en la matèria de la política d’ampliació interna de la Unió i les amenaces de l’estat espanyol de bloquejar el reconeixement de Catalunya com a membre. Vull plantejar el suposat llimb en què es trobaria Catalunya en els primers moments de la independència. Personalment crec que segurament ens quedarem, momentàniament, fora de la UE, ja que aquesta no voldrà avançar-se als esdeveniments i no es mullarà, tal com ve fent fins ara, tot rentant-se les mans d’una qüestió de negació de drets democràtics a ciutadans europeus.
Però estic segur que els arguments econòmics sí tindran un pes decisiu un cop s’hagi produït la secessió. La importància econòmica de Catalunya, en tots els seus aspectes, però sobretot en el fet que el nou estat independent serà contribuent net a les arques de la Unió, serà cabdal. Quedarà, doncs, Catalunya com una Somalilàndia, sense reconeixement? Doncs no. Primerament, la importància de Catalunya fa que l’exemple d’un estat sense reconeixement com Somalilàndia sigui ridícul. La comparativa, si s’ha de fer, seria més aviat amb Taiwan, que la pressió de la Xina ha fet que no s’hagi admès mai com a membre de ple dret a les Nacions Unides.
Vaja, que si fóssim temporalment Taiwan, tot negociant la reentrada de Catalunya a la UE, no estaria gens malament. HTC, Acer, TrendMicro, Asus… Empreses de gran reconeixement internacional, un país amb banc central i sistema de pagaments reglat, un creixement econòmic més que saludable i sostingut. Totes elles raons per les quals les empreses de la República Popular i de tot el món, lluny de fer-li el buit, han anat ampliant la seva economia i benestar. I recordem que l’Estat espanyol no és ni de bon tros la Xina.
Per Jordi Yuri
