El dia 11 de setembre d’enguany centenars de milers de catalans sortirem a omplir els carrers per reclamar la nostra independència. Pacíficament, i ho farem també per tantes persones que ja no estan entre nosaltres, per poder-nos acompanyar en el camí cap a la victòria final. Tenim en la memòria aquells familiars i amics que durant anys ens han fet costat en la lluita, contínua i tossuda, enfront de la dictadura franquista i els mals governs espanyols que no ens respecten a nosaltres com a ciutadans i a Catalunya com a nació.
Des del general Moragues, esquarterat i amb el seu cap en una gàbia penjada durant dotze anys, sobre el Portal de Mar, fins a Lluís Companys, el president màrtir; Lluís Maria Xirinacs, l’irreductible; Heribert Barrera i Jordi Carbonell, lluitadors pels nostres drets; Joan Solà, l’intel·lectual que “plantà cara”; l’enyorada Muriel Casals “Nosaltres som el somni”; els encausats Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau; Carme Forcadell, amenaçada pels tribunals i tants i tants que segur que em deixo i podria omplir-ne pàgines amb la llista de gent assassinada, exiliada, empresonada i torturada per defensar la nostra pàtria.
Per tots ells anirem a la manifestació de la Diada, aquest any repartida per cinc contrades. Però tots farem, ni que sigui en esperit, una pinya intensa, forta, demolidora. No tenim por, no ens esclafaran, no acotarem el cap, no deixarem que trepitgin els nostres drets. Som un sol poble, som una voluntat ferma, som un corrent que no té aturador i així “tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i ara, vencerem”. Visca la República catalana!
