Només per un instant tots els catalans ens hauríem de posar a la pell del president Mas quan la setmana passada a la catedral de l’Almudena va haver d’escoltar de Rouco Varela dir allò que “algunes actituds po-den causar una guerra civil”. És veritat que el polític es converteix en un estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les pròximes eleccions. I per molt que (intentin) crucificar-lo, s’ha de reconèixer que l’home té talla política, no només per haver iniciat un procés impecable, pacífic i totalment democràtic, sinó per no respondre estomacalment a aquest inefable capellà que es creu amb el dret diví d’enviar romanços maltractant de pas la memòria històrica de manera barroera.

Sóc dels que pensen que abans-d’ahir, al Congrés dels Diputats de Madrid, molts indecisos catalans ho van veure més clar i es van passar al camp independentista. I ho van fer perquè no tenen por de la morfologia de la paraula ni del mal ús que es fa d’ella, ni de les pors històriques ni dels fantasmes, ni de les analogies malintencionades ni tampoc de l’amenaça de “vagar fuera d’Europa por los siglos de los siglos”. Dimarts es va produir un punt d’inflexió perquè una nodrida representació transversal del Parlament de Catalunya es va presentar al Congrés espanyol amb enormes dosis de sentit comú, diàleg i expressió de llibertat. I van tornar amb un NO com una catedral que en el fons és un gran SÍ, ple de legitimitat moral, ètica i política per seguir lluitant de l’única manera que ho sabem fer els catalans: amb arguments sòlids, revalidats a les urnes i expressats al carrer de manera pacífica.

Dimarts va ser un gran dia. Sabíem el resultat del debat perquè el PP i el PSOE ja havien deixat clar que impedirien que prosperés la demanda del Parlament i fos transferida a la Generalitat la competència de poder organitzar un referèndum (no vinculant) utilitzant l’article 150.2 de la Constitució. Però la solemnització del NO a una lectura flexible de la mateixa Constitució espanyola serà contemplat amb preocupació per la comunitat internacional i per molts espanyols que no es deixen triturar pel rodet bipartidista. Escocesos i quebequesos ja ens miraran amb perplexitat i Brussel·les podrà contemplar des de la seva calculada passivitat el grau de democràcia del qual gaudim aquí, ara que tothom alava les exèquies d’Adolfo Suárez per engrandir la figura del Monarca (Pilar Urbano, Jordi Évole i alguns més, al marge).

Si l’èxit no és definitiu i el fracàs no és fatídic, el que compta és el valor per continuar. I això és el que farem demà, dia 11 d’abril, i el següent i tots els que vindran. Treballar per deixar de somiar desperts i poder veure nous horitzons. Poesia, a part… Siguem optimistes, perquè no ser-ho serveix de ben poc.

per David Centol, Editor del Grup Comunicació 21