4 de març de 2015. Duran i Lleida dorm a la seva suite de l’Hotel Palace, Carles Puigdemont és alcalde de Girona, a Espanya, Rajoy governa a cop de decret, Espadaler, Ortega i Pelegrí són consellers de la Generalitat, i al Parlament, la CUP no té cap capacitat de bloqueig perquè CiU i ERC sumen majoria absoluta després del pacte de sang del 9-N. Així és Catalunya quan el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, l’ala més liberal de l’executiu d’Artur Mas, es presenta al Parlament amb un llapis de memòria que conté la proposta de pressupostos del 2015, a la qual la cambra catalana donarà llum verda tres mesos després. Són uns comptes força durs, amb la clara empremta de la disciplina Harvard i amb algunes reminiscències del gran error polític d’Artur Mas, voler ser l’alumne avantatjat d’Espanya passant la tisora.
I fins avui. Només ha passat un any i mig, però el país i el mapa polític s’han capgirat com un mitjó. CDC i Unió s’han divorciat i CDC és ara el Partit Demòcrata Català, Artur Mas ja no és president de la Generalitat, Mas-Colell ha desaparegut de l’escena política, Puigdemont té el despatx a Palau, Unió està en la descomposició política i econòmica més absoluta, Duran no té càrrec polític per primera vegada en 37 anys, la CUP té 10 diputats amb capacitat per fer caure el primer govern independentista i Rajoy és al seu despatx llegint el Marca esperant que els nacionalistes espanyols l’avisin que ja pot ser investit. Però els pressupostos encara són els de Mas-Colell. El vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, s’està empassant els números d’un executiu que té poc a veure amb el d’ara, on pràcticament no hi ha cap rastre de liberalisme i on, clarament, hi predomina el centre-esquerra.
És totalment raonable que Junts pel Sí vinculi la qüestió de confiança del president Puigdemont a l’aprovació dels pressupostos, que són la llei troncal de qualsevol govern. Ho digui o no als acords del 9 de gener. Si l’executiu no pot treure’s la llosa dels comptes del 2015 i no pot avançar en l’aplicació del full de ruta nacional i social, tot apunta que hi haurà noves eleccions. I també és totalment raonable que la CUP vulgui posar la seva empremta als comptes d’un executiu que ha promès situar el país a les portes de la independència.
Segur que ni JxSí ni la CUP no volen rebentar el full de ruta, ni funcionar amb uns pressupostos 100% autonomistes i propis d’un govern de dretes. Perquè tan injust és dir que l’equip de Puigdemont és la dreta casposa com defensar que la CUP ha vingut al món a fotre els independentistes de bona fe. Als uns i als altres només els queda el camí de la negociació i la generositat, pensant, exclusivament, en el país. Quan el país sigui lliure, ja es tornaran a matar a les urnes. Però primer cal arribar a les urnes havent fet un pas més cap a la plena justícia social.
Article publicat a El Món
