La pressió interna que han estat fent en els darrers mesos molts quadres intermitjos i alts dirigents de CDC sobre UDC ha començat a donar alguns fruïts. Recentment, en el Congrés extraordinari d’UDC, el candidat número 1 d’aquesta formació per a les europees, preferit de Duran i molt integrat en la dinàmica del PP a Europa, Salvador Sedó, ha renunciat a repetir en el privilegi. No sense denunciar molts atacs, i a contracor, però hi ha renunciat. El candidat serà Francesc Gambús, qui de moment desenvolupa el càrrec de director general de Relacions Exteriors del Govern de Catalunya.

Sedó no tenia cap tipus de relació amb Ramon Tremosa (CDC). UDC comparteix grup amb el PP, malgrat haver-se presentat en la mateixa llista amb CDC (i PNB), i la necessitat que CiU arribés a les europees sense trencar-se, per la pressió del procés, feia estrictament necessari algun gest per arribar a repetir la necessària entesa. Finalment Duran ha cedit per primer cop a la pressió. A CiU saben que la clau per seguir governant està en mantenir el màxim de temps possible la federació unida, i per això les dues forces de la federació són molt conscients de fins on poden arribar a tensar la corda. En aquest sentit, qui sempre en sortirà malparat és el que té menys força, com s’ha vist avui. De presentar-se CDC i UDC en dues llistes separades a les europees, els resultats per uns i per altres podrien haver estat nefastos.

Els que ja veurem finalment com acaben són els del PSC de Navarro, que ha hagut de sortir al pas de les crítiques per la votació de fa dos dies contra el procés sobiranista en què van secundar una moció d’UPyD. Pressionats, ahir van sortir a dir que en realitat no volien donar suport a UPyD, i que han pactat amb el PSOE que mai més ho tornaran a fer. Allò del “lo siento, no volverá a ocurrir” del rei espanyol i a toro passat. De vegades la política recorda el pati d’una escola. De fet, no és la primera vegada que sentim aquesta excusa infantil en boca del PSC. El 19 de juliol del 2012, la filial del PSOE a Catalunya votava al Congrés a favor del corredor central, i poca estona després quan tothom se’ls havia tirat ja a sobre –com ara– se n’intentaren desdir dient que s’havien equivocat de botonet. Ja té nassos. Més tard vam saber que, com aquest dijous, les llàgrimes eren de cocodril.

per Oriol Jordan

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram