Tots els animals tenen el seu lloc a la natura, per molt que ens costi trobar-ne el motiu. Els lleons, per exemple, es cruspeixen els antílops que, al seu torn, mengen l’herba de la sabana; una herba que no hagués crescut sense l’ajuda de l’adob natural, provinent de les restes putrefactes dels antílops morts pels lleons. La putrefacció, per cert, està produïda pels cucs i les mosques. Així mateix, l’aranya és un animal que sempre m’ha tirat enrera. Sense patir aracnofòbia, sempre he pensat que no tenia cap altra funció que l’ha d’espantar a la gent poruga com jo. Això ho pensava fins un dia en què vaig veure com una abella que m’estava atemorint amb una picada d’aquelles que fan mal queia a la seva xarxa mortífera. Mai he estat tan agraït a un insecte, que com la resta tenen el seu lloc al món.
Hi ha, però, un cas que encara no he sabut desxifrar. Un animal, un insecte en concret, al que encara no li he trobat una utilitat dins del funcionament de la natura. Es tracta del mosquit, un èsser viu que, com els virus, només s’aprofita de la resta d’animals. Ataca de nit, amb traïdoria, i s’endú la teva sang sense demanar permís i deixant com a record un dolor agut, en aquell moment, i una sensació de picor, que dura unes quantes hores.
Suposo que hi ha animals que no tenen cap funció… que simplement existeixen i que, per tant, cal entendre-ho i respectar-ho. Però costa. Com costa acostumar-se que certs individus, com el president egipci Hosni Mubarak, facin el que fan i es comportin com acostumen. No només ha estès la por i la mort pel seu país durant 30 anys, sinó que, davant la possibilitat d’una revolta, va manar als soldats sortir al carrer i acabar amb la revolució a trets. Per sort, en aquesta ocasió, les formigues no van fer cas de la Reina, i han pres la seva pròpia decisió. No s’entén que existeixin animals així.
