Un fenomen inexplicable i realment preocupant sobrevola Catalunya des que diumenge VOX va irrompre amb força al parlament andalús. És el que tracta de vincular l’independentisme amb l’auge d’aquest feixisme descarnat, explícit i terriblement orgullós de si mateix.

Ho hem vist altres vegades, normalment solia arribar des d’altres punts de l’Estat. Venia Pablo Iglesias i et deia que tal. Bé. Però aquest cop no només se’ns han atribuït des de fora les culpes d’haver alçat 12 homes a Andalusia, sinó que a l’atac s’hi han sumat moltes veus catalanes que han jugat a la mateixa estratègia. Veus quasi totes procedents d’un determinat progressisme -el més vell i el més nou però antic- que han esclatat i han tret tota la bilis que duien dins.

I aquest episodi m’ha fet reflexionar, perquè, pensant-hi fredament, és gros. Déu-n’hi-do, com hi van. Com hi van contra un projecte que és el de la república i que, en principi, no és tan diferent del seu. Com hi van contra uns valors i uns ideals que en el fons són també els seus, els de la democràcia, la justícia, la llibertat, etc. El marc teòric de la república catalana, del que es vol aconseguir, no deixa de ser força similar al de la seva república espanyola.

Però, sobretot, com hi van tenint en compte que davant hi tenen el feixisme. El puto feixisme alçat davant seu. Aquell passat contra el qual vam lluitar tots plegats. El pitjor dels episodis, el mal més exagerat. I prefereixen abocar-ho tot contra l’altra república -sense que l’acusació tingui cap sentit, a més, cap mena de sentit- que no pas encarar la realitat i batre el gran problema, el que tenen a casa seva, el que els devora i els crema als peus.

No és, per tant, el fet que critiquin l’independentisme el que sorprèn (el joc de la política és aquest i el practiquem tots) sinó el moment i la tria de l’enemic. El moment és l’auge del feixisme orgullós i l’enemic som nosaltres.

Com més hi rumio, més em pertorba. I més m’inquieta trobar la resposta a una pregunta. Veient com ara intenten destrossar el republicanisme i no pas el feixisme, veient que tot apunta que l’enemic important són més els independentistes catalans que no pas el neofranquisme, ¿a quina trinxera es col·locaran el dia que aquests últims ens vinguin a buscar?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram