Malgrat que aquest estiu no s’han celebrat correbous, ha sorgit una nova polèmica sobre aquesta tradició. Un grup de setze dones de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià han decidit agrupar-se per formar la primera colla femenina federada d’emboladores de Catalunya. El nom amb el qual s’han presentat és el d’Emboladores del Delta, i volen lluitar per fer-se un nom a les festes majors catalanes i valencianes amb la finalitat de demostrar que les dones també són capaces d’embolar un bou, tal com solen fer les colles masculines. La temporada d’enguany havia de ser molt especial per a elles, ja que es volien estrenar embolant i presentant-se com a agrupació a la festa de la Segregació de Sant Jaume d’Enveja, però l’emergència sanitària derivada de la irrupció de la Covid-19 ha obligat a posposar els seus plans com a mínim fins a l’any vinent.

Arran d’un reportatge sobre la creació d’aquesta colla emès als informatius de TV3, va esclatar una forta polèmica derivada, per una banda, pel fet que la televisió pública catalana donés veu a una agrupació que promou una activitat controvertida i èticament qüestionada, atès que el maltractament a l’animal és inherent a la celebració del bou embolat i, per l’altra, arran de la reivindicació d’igualtat de gènere en el si del món taurí. Així doncs, com han de rebre notícies com aquestes les associacions feministes? En un article anterior vaig fer referència als components masclistes inherents a les celebracions taurines, perquè ja és hora que s’analitzi el significat d’aquestes tradicions des de la perspectiva del feminisme, una assignatura encara pendent. En nom de la tradició i de la cultura s’han comès –i encara avui es permeten– veritables atrocitats contra les dones i els animals. Lògicament, en una societat d’arrels masclistes les tradicions conservaran trets masclistes, però al món taurí el masclisme és quelcom inherent.

Segons les investigacions de l’antropòleg Jofre Padullés i Plata, exposades a l’obra Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona, els correbous no són simples vulgaritats desestructurades. La mirada de l’antropòleg permet copsar una clara relació entre la simbologia taurina i qüestions clau de la nostra cultura patriarcal. El risc d’encarar un toro atrau molts mascles en període de jovenesa com a ritual iniciàtic a una nova fase d’una suposada masculinitat adulta representada per la figura del toro.

Les violències masclistes i les violències exercides sobre els animals en nom de la tradició mai són independents entre si

La filosofa Marta Vericat i Torné ha analitzat amb detall els elements patriarcals presents al món taurí, i un dels punts més detallats és el paral·lelisme entre l’abús comès a les tauromàquies i l’abús comès a la prostitució, ja que ni els toros per a la tauromàquia, ni les dones per a la prostitució representen un límit per a la instrumentalització i satisfacció humana, especialment la masculina. En ambdós contextos, individus (animals i dones) esdevenen un recurs del qual se’n pot disposar a canvi de diners.

Des dels seus inicis, la genealogia del pensament occidental ha concebut la dona com un ésser inferior, subordinat a l’home, i com la seva eina de possessió i reproducció. Seguint la tradició androcèntrica llegada pel pensament d’Aristòtil, les dones, els esclaus i els animals eren éssers incomplets, el destí dels quals es trobava en mans de l’únic animal racional: l’home. Amb aquest rerefons, no ens hauria de sorprendre que el concepte Drets pels Animals fos entrellaçat per primera vegada a la història com una ironia burlesca en resposta al concepte Drets per a les Dones, exposat a La Vindicació dels Drets de la Dona (1772) per la britànica Mary Wollstonecraft, en un assaig en el qual aquesta autora defensava la dona com un ésser racional i, per tant, el seu dret a poder accedir a l’educació. Per a Wollstonecraft, l’educació era el pilar en la lluita pels Drets de la Dona, i per aquest motiu la van convertir en el blanc de tota mena de burles i escarnis. En l’assaig La Vindicació de Brutus, el prestigiós filòsof Thomas Taylor (contemporani de Wollstonecraft), professor de la Universitat d’Oxford, demanava també “drets per als animals”, doncs, segons Taylor, si el raonament de Wollstonecraft que advocava pels drets de les dones es podia admetre com a racional, llavors, les “bèsties” també haurien de tenir drets. Taylor i el seu entorn estaven ben convençuts d’haver aconseguit reduir la tesi de Wollstonecraft a quelcom absurd, però després d’anys de lluita sacrificada i dura, les reivindicacions feministes començaren a recollir els seus fruits.

Les violències masclistes i les violències exercides sobre els animals en nom de la tradició i la cultura mai són independents entre si, estan completament interconnectades, raó per la qual la solidaritat hauria de convergir. A parer meu, un grup d’emboladores que promouen la mal dita “festa dels bous”, on l’animal és instrumentalitzat, objecte de culte i de martiri alhora, representa una mala interpretació dels valors de justícia i igualtat que ha de promoure el feminisme, ja que en qüestió de rituals tradicionals, dones i animals som víctimes de la llei del més fort exercida pel patriarcat més primari.