La perspectiva pedagògica del procés català, que sempre he vist més entre l’esquerra independentista que en altres col·lectius sobiranistes, m’ha condicionat a interessar-me per esbrinar quins factors influïen en la tria d’una opció o l’altra al referèndum escocès. És obvi que els processos de Catalunya i d’Escòcia són molt diferents, una revolució popular patriòtica a casa nostra i una imposició anglesa de triar entre res o tot, en resposta a la petició de devolució de poders autonòms per part d’uns escocesos que ja se sentien prou satisfets en el pla identitari.
Aquests dies he estat escoltant ràdios i televisions escoceses, he conversat amb contactes meus d’aquell país a través de les xarxes socials i m’he sorprès veient com gent molt patriota optava pel no mentre que dins les files del sí a la independència hi havia una gernació de persones d’origen estranger (pakistanesos i polonesos principalment). Crec que la paraula més repetida per a justificar el no ha estat “incertesa”.
Trobo lògic que la força de les “incerteses” hagi afectat menys els que menys tenien a perdre. Tanmateix, aquest és un concepte tan potent (m’atreviria a dir que “terrorista”) que no ens ha de sorprendre l’explotació que en fa l’enemic, tant aquí com allà. Com més escoltava per la ràdio adolescents escocesos dient que potser votarien no “perquè els polítics no ens volen respondre de si continuarem dins de la UE o si encara podrem fer viatges d’estudis a altres països de la UE o si ens perjudicarà les sortides laborals”, més sovintejaven els atacs dels comissaris europeus o dels agents econòmics a sou de la City amb insinuacions generadores d’incertesa.
A Escòcia ha estat un èxit la superació del sostre electoral independentista, i ja res serà com abans. A Catalunya també hem expandit l’independentisme més enllà de la població de parla familiar catalana, i continuem avançat gràcies a la pedagogia que generen les prohibicions antidemocràtiques espanyoles. Tanmateix, m’explicaven els amics que han assistit als actes de Súmate a diferents ciutats catalanes de població castellana que després de tots els arguments socioeconòmics exposats el públic manifestava acord “sempre i quan se’ls garantís que el Barça continuaria jugant a la lliga”. És una anècdota però per persistent cal considerar-la un indicador.
És clar, és impossible prometre futuribles més enllà d’exposar probabilitats, i això no sempre s’entén. A Escòcia els impulsors del sí no entenien per quin fenomen sociològic molts electors expressaven aquesta “demanda de certeses” en forma de retret: “no ens volen informar sobre què passarà”. Això ho saben bé els criptofeixistes espanyols que furguen en aquest efecte exigint al president “que digui la veritat del què passarà”, que “no menteixi” i que “digui als catalans” que serem enviats a l’estratosfera.
La meva conclusió és que cal ser conscients dels efectes derivats de l’ansietat per la incertesa si volem avançar pedagògicament més enllà del sostre actual. Avui mateix he pogut escoltar dues discussions al carrer Guipúscoa de persones que, discutint en castellà i tot passejant, proclamaven la seva espanyolitat alhora que el seu respecte per la llengua catalana. Imagino que el referèndum escocès els ha creat la necessitats de posicionar-se en relació al futurible independentista.
Podem estar segurs que l’acció de l’Estat espanyol furgarà en les “incerteses” i, per tant, hem de focalitzar els nostres esforços en desactivar tal necessitat, satisfent-la. Això, alhora que evidenciem el caràcter estructuralment antidemocràtic de l’Estat espanyol, tot demostrant que qualsevol de les situacions més probables serà millor que l’actual.
