Fa unes setmanes, arrel dels esdeveniments de Al Aaiún, vaig trametre a la premsa escrita la meva opinió d’aquesta… vergonya col·lectiva? Denunciava en l’escrit que Espanya, la potència administradora del territori del Sàhara Occidental fins al 1975, s’oblidés del mandat de les Nacions Unides de responsabilitzar-se de celebrar un referèndum per l’autonomia. Espanya es va passar per l’engonal el mandat de l’ONU, i signà el Tractat de Madrid amb el Marroc i Mauritània que els hi proporcionava “mans lliures” a canvi de concessions en l’explotació del petroli, dels jaciments de fosfats, i de llicències pesqueres en els bancs saharauís. El resultat és per tots conegut: desenes de milers de saharauís vivint en condicions precàries en campaments de refugiats a Argèlia. M’he indignat quan en el parlament europeu s’ha “passat de puntetes” pel tema en concedir al Marroc un tracte preferencial com a proveïdor d’Europa en matèria agrícola. Increïble! I la flamant ministra d’Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, gosava manifestar públicament que los “susesos” de El Aaiún no havien d’interferir en la concessió d’aquesta condició preferencial. Imagino que si el go-vern Alauita decideix instaurar camps de concentració al Sàhara Occidental, amb les perceptives cambres de gas, serà considera-da per Trinidad Jiménez, pel govern d’Espanya i pel Parlament Europeu com un “suseso” sense especial rellevància i que no ha d’interferir en el comerç de tomàtecs amb el Marroc. Faltaria més! Si això és la política, i aquests són els polítics, “passo” de l’una i dels altres. Com deia en l’anterior comunicat: pobre poble saharauí, ho teniu ben clar!
Rafael Aguilar. Barcelona
