A la seva novel·la autobiogràfica Res de nou a l’oest, Erich Maria Remarque retrata amb nua cruesa la tristor i contradicció que vivien els joves soldats alemanys durant la primera Guerra Mundial quan un dels seus companys moria. Les botes del difunt es convertien en objecte de desig per tots els que, hores abans, es feien dir els seus millors amics. Vaig recordar aquest excel·lent relat divendres passat veient la pel·lícula de TV3 La guerra de Hart. El film, protagonitzat per soldats americans empresonats a camps de concentració nazis, torna a posar les botes militars en el més alt escalafó dels tresors que pot tenir un miserable. Durant tota la cinta, les botes es converteixen en una moneda de canvi, en un bé tan preuat que pot esdevenir la causa d’una baralla que acabi en tragèdia.

Suposo que és el que passa en moments excepcionals. És el que passa en un món on els diners, els sentiments i el sentit comú no valen absolutament res per culpa de la violència sense fre. Quan un no té res, i no pot perdre res, unes botes es poden arribar a convertir en el tresor més valuós. Potser això és el que pensa l’escriptor xinès Liu Xiaobo, guanyador del Premi Nobel de la Pau 2010. En un temps en què no hi ha grans guerres mundials, aquest intelectual disident del govern que oprimeix el seu país no ha pogut recollir el guardó perquè es troba a casa seva en arrest domiciliari. El govern xinès, per suposat, ha acusat la institució que otorga els premis de voler minar la seva autoritat. Desgraciadament, la història demostra que el govern oligàrquic xinès té prous mecanismes per mantenir la seva hegemonia, encara que hagin de sortir els tancs al carrer. És una llàstima que, malgrat el testimoni de Remarque sobre els horrors de la guerra, la seva crueltat s’hagi mantingut a la nostra societat malgrat que ja no resonen els canons.