El Parlament de Catalunya representa el poble, és veritat, però hem pogut veure com el motor del procés independentista ha estat al carrer i no dins de les institucions. Ara que l’estratègia espanyola sembla focalitzar-se en quatre eixos (les maquinacions dels serveis secrets espanyols, el rebuig a tocar la constitució per evitar que els catalans hi imposin el dret d’autodeterminació, pressionar per una pregunta sobre l’estat propi que contingui tres opcions en comptes de dues i les pressions dels empresaris catalans porucs), podem percebre com és de fàcil empantanegar els àmbits polítics i, per tant, com és de necessari que el carrer continuï fent de motor del procés.

Sabem que no podem cantar victòria perquè les enquestes diuen que encara no ho tenim tot garantit. Hi ha molts espanyols mancats de la qualitat democràtica de l’independentisme i disposats a votar en contra del fet que tinguem dret a votar. Suposo que aquí rau la diferència entre els que imposen l’opressió des de l’ombra, per una banda, i els que som capaços d’organitzar, de forma alegre i combativa, alhora, un gran esdeveniment com la Via Catalana. El gran potencial d’unió dels catalans en la il·lusió que suposa fer història i fer-la en la sana consciència democràtica és un recurs immens. Anteriorment s’havia ridiculitzat molt la tendència caïnita dels catalans, però ara, ves per on, fins i tot hem esdevingut un mercat, de manera que podem veure una gran quantitat de marxandatge (estelades, samarretes, gorres) que fins ara eren marginals, adreçades al consumidor independentista.

Crec que els nostres polítics són vulnerables als quatre elements de pressió que percebo en l’estratègia espanyola actual i que he esmentat al final de primer paràgraf, i em preocupa especialment el paper dels grans empresaris catalans. Segons Forbes, 25 de les 100 persones més riques de l’estat espanyol són de Catalunya, i entre les 25 acumulen un capital de 25.300 milions d’euros. No sé quin paper poden tenir aquestes persones en el procés sobiranista. En tot cas, haurien de saber que no poden pretendre estar-ne al marge, perquè “el ­carrer” (el mercat, els consumidors, la població coordinada) ha esdevingut un subjecte important, amb capacitat tant de gratificació com de càstig. Si hem estat capaços de mobilitzar i organitzar dos milions de persones en una gesta difícilment imitable, no seríem també capaços, com a consumidors, de gratificar els bons empresaris?

Per Manel Fantasin

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram