Davant l’allau de discursos vacus i farcits de ruqueries que ens esperen aquests pròxims dies de campanya per a les eleccions espanyoles, és hora de vacunar-nos l’oïda i la ment d’aitals nicieses. Joan Maragall digué: “Aprenguem el parlar del poble: no del poble vanitós que vos feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó dels que es fa en la senzillesa de la vida. Aprengueu dels pastors i dels mariners”.
Joaquim Maria Puyal diu: “Jo ja era un noi enamorat de la paraula… i de vegades penso que la veu de la mare cantant-me una cançó, a l’hora d’anar a dormir, va ser el primer moment en què em vaig enamorar de la paraula i de la comunicació”. Xavier Antich escriu: La formulació aristotèlica és inequívoca: utilitzar la paraula per fer mal a algú, voluntàriament, és cometre injustícia. Igual que deixar passar paraules injustes, sense denunciar-les per ser-ho, ja que les paraules no se les emporta el vent, és fer-se’n còmplice.
Una sola paraula, de vegades, pot arrossegar tota la violència del món, concentrada i destil·lada en només un mot.
El poeta Lluís Solà escriu en uns magnífics versos: “Ens cal la paraula per escoltar-nos/per acostar-nos al nostre cor, a la nostra ment/per imaginar-nos/Ens cal la paraula per testimoniar/abans de partir/abans d’acomiadar-nos/abans d’extingir-nos/Hem d’atènyer la paraula/l’hem d’inventar/Ens cal la paraula no per acomplir-nos/car això no sembla que ens correspongui/sinó per acceptar-nos”.
Dic jo que pel diàleg, la paraula com més precisa i encertada millor i amb aquest arribar a l’entesa. La paraula és el que ens distingeix de les bèsties.
