Assistíem fa uns dies a una sessió històrica del Senat, on la presència de les llengües de l’estat hi adquirien, totes, un estatus de reconeixement. Català, gallec i basc arribaven a fer-se presents amb tota oficialitat a la cambra alta, al costat del castellà, tot i desencadenar un controvèrsia mediàtica que alguns ja han batejat com la discòrdia del pinganillo.
L’arribada del català al Senat sembla haver-se produït a destemps, i amb un petit retard de 30 anys. Els camins que ens proposen els polítics espanyols podrien ser de tornada, si més no això es publica dia rere dia, tot tornant a identificar el que es diu a la premsa de Madrid com si fos l’estat d’opinió de tot l’Estat. Madrid i els seus “mentideros” com a únics oracles naturals del món.
Però aquesta mateixa classe i periodisme del cèntric altiplà ibèric, que tant s’escuda en la Constitució, oblida massa sovint que l’Estat està de facto intervingut pel directori europeu i que la mateixa Constitució recull en el seu article 3 l’especial reconeixement de les llengües espanyoles, altres que el castellà.
Hem assistit en els darrers anys a una identificació d’espanyol amb llengua castellana, cosa que la Constitució defuig, i de Madrid amb el centre del món. I assistim ara, mercès a la frivolitat de la polèmica del pinganillo, a un intent de foragitar-nos del marc i de la interpretació constitucional, i no cal dir que de voler tornar a temps pretèrits i situar el català en un mer folklorisme.
Un retorn al passat per por i manca de coratge d’assumir el valor de la pluralitat? O bé un foragitar-nos del marc conceptual espanyol? Què som doncs? Són temps per a una serena però seriosa reflexió com a catalans. Quin és i com ha de ser l’estat propici per a Catalunya? Certes polèmiques, amb pinganillo o sense, ens aboquen novament a aquests debats.
En aquests temps de crisi econòmica, que alguns voldrien aprofitar per fer passar el ribot pertot, recentralitzar l’estat, i fermar curtes aquestes malagraïdes comunitats autònomes, cal estar ben amatents i prendre bona nota, no pas pel que es diu pel broc gros sinó pel missatge que es pretén passar subliminalment, per bé que la finor dialèctica no figura gaire en els annals de la tradició més hispànica.
Sigui com sigui, es tracta de posar en ordre els catalans i les seves dèries, per reconduir-nos per un suposat camí natural de les coses, que no és cap altre que el de la visió hispano-madrilenya d’interpretar el món, fent abstracció que el món avui és, precisament, més global que mai, i com si Catalunya i el català fossin invents de fa quatre dies, i no de més de mil anys d’història.
Pere Martínez, Òmnium Cultural
