Donald Trump ja ha començat a escalfar el planeta. Amb només unes setmanes al càrrec, ha aconseguit que l’oposició americana –i la mundial– li organitzi protestes a cada cantonada i que mediàticament tingui tot un món en contra. Vaja, gairebé tot. Que es diu aviat.
Tant és així, que més d’un milió de britànics han signat en només 24 hores una petició per demanar la suspensió de la visita d’estat que Trump ha de fer al país l’estiu vinent. Si no vol que determinades persones creuin la seva frontera, que ell no creui la nostra, diuen. Ben dit, sí senyor.
Bé, si realment el fenomen Trump preocupés els governs –i aquests volguessin explorar una mica les virtuts del populisme–, la decisió de no permetre que el president nord-americà posés els peus als seus respectius països ja s’hauria pres de manera majoritària. D’aquesta manera, en nom dels valors, de la dignitat que cada país defensa, i d’una certa hipocresia útil, es pagaria a Trump amb la mateixa moneda. Allò del caldo i les dues tasses.
L’experiment podria ser interessant. El president més xenòfob dels Estats Units, atrapat dins de les seves pròpies fronteres. Oh, si us plau. Imagineu-vos-ho. On s’ha de firmar.
Però si deixem a banda una estona el divertimento que suposa –no ens enganyem– carregar-nos un personatge tan llefiscós com Trump, si traiem un moment el focus de la indignació, ens adonarem de coses realment xocants.
Com, per exemple, i sobretot, que aquest paio, aquest farsant, aquest impresentable, entre tuit i titular, com qui no vol la cosa, ja ha començat a complir 12 de les 28 promeses que feu de cara als seus primers 100 dies de govern. 12 de 28. Així, d’una tirada. Ens acostem al 50% de feina feta –o simbòlicament feta, ja ens entenem– en només una setmana de presidència. Compte, que no és un detall menor.
Perquè fa un mes teníem mig país que el va votar, però ara, a més, tenim aquest mig país veient com Trump està fent allò que volien que fes quan el van votar. I veient com ho està fent en un temps rècord. Una pretesa eficiència i un impacte mediàtic d’aquells que són per emmarcar.
Desconec on anirà a parar aquest home i el seu país, és improbable endevinar-li els plans. Dubto que ell mateix se’ls hagi endevinat massa.
Però tot el que l’envolta és tan estrany, tan únic, tan desconcertant, i la polarització entre grans amants i grans enemics del personatge s’està fent tan insuportable, que ara com ara només podem preveure un futur pròxim inquietant. Inquietant i, dit egoistament, interessant.
God save America? Escolteu, no siguem ingenus. Que faci el que bonament pugui.
