Darrerament ens visita força sovint el Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez. En les seves darreres intervencions –Viladecans, Tarragona i també ahir en l’entrevista que li feu Jordi Basté a RAC1– hem pogut veure el seu esforç per ensabonar-nos amb ambigüitats, com és lògic en un líder polític que necessita vots catalans per conquerir la presidència d’Espanya. Allò que m’ha resultat més interessant, però, ha estat percebre l’efecte del seu discurs entre les persones del meu entorn. Semblaria lògic que les valoracions derivessin de l’opció política de cadascú, però veig que no és exactament així si la meva visió és diferent de la de tots els meus amics independentistes. Mentre ells critiquen les respostes de Sánchez a les demandes sobiranistes, jo critico la cosmovisió colonial d’aquests independentistes que demanen a Sánchez l’acceptació del dret a decidir dels Catalans, perquè –digueu-me determinista– és un objectiu que ens farà perdre temps i mai s’adreçarà al reconeixement d’un dret real. Ja hem vist com fins i tot l’autonomia –que la majoria dels Catalans consideren un dret inalienable– està resultant en la pràctica una atorgació graciable per part dels Espanyols.
M’ha vingut al record en Gregorio Peces-Barba, finat ja fa un parell d’anys, com un bon exemple sobre els límits de la tolerància nacional espanyola en relació a Catalunya. Fou un dels pares de la Constitución Española i, per tant, de l’arquitectura autonòmica. A finals dels noranta, en un retrobament amb antics amics de l’institut encara vinculats a CiU i al PSC que s’esforçaven a valorar positivament per a Catalunya alguns personatges de la política espanyola, va sortir el seu nom com anti-exemple. Mentre per alguns era una pena veure les incipients aliances PSOE-PP en contra dels “excessos dels nacionalistes”, per a mi –l’únic independentista del grup en aquell moment– era ben lògica la unió de l’espanyolisme. Totes les referències espanyoles durant la Transició “a favor del dret dels Catalans a l’autodeterminació” només van ser –només podien ser– propaganda.
Explicava Joan Rendé una anècdota que li havia confiat la Maria Aurèlia Capmany. Sembla que ella i Peces-Barba van sopar plegats un cop cap als anys seixanta i, en mig d’un agradable clima de coincidència antifranquista i d’esperances democràtiques, aquest li va etzibar: “…eso de la llengua y la cultura, vale, però la autonomia no os la daremos nunca…”. Aquesta era una frontera clara entre demòcrates que, enfront del conflicte de nacionalitats, posicionava els demòcrates espanyols del bracet de Franco. Llavors no podia ser de cap altra manera i ara tampoc. El resultat de la Transició –i de Peces-Barba entre d’altres– fou l’assimilació del mot “autonomia” dins del marc conceptual “Espanya”, i ara podria passar el mateix, que els líders espanyols comencin a acceptar frases com “dret a decidir” o “sobirania” buidant-les de contingut sobiranista real i vinculades al concepte “Espanya” per tal que generin “drets graciables”, fàcils de modular des de Madrid en funció de les conjuntures. El diccionari de la Real Academia Española defineix graciable com allò “que se puede otorgar graciosamente, sin sujeción a precepto”, aquest és, en la pràctica, el nostre límit fins que no enllestim la secessió.
