Que la policia dispari una persona és sempre una mala notícia. Justificat o no, prémer el gallet i foradar el cos d’algú amb una bala no és plat de gust per a ningú, excepció feta dels malalts que gaudeixen fent mal només per fer-lo. No és aquest el cas de la policia.

A Catalunya el debat sobre l’actuació dels cossos de seguretat –Policia Nacional i Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra i policies locals– està sempre viu. Això té coses bones. Al cap i a la fi, els cossos policials són la part visible del monopoli de la força que els ciutadans hem cedit a l’Estat. I és del tot oportú que vigilem l’ús que els uniformats fan d’aquesta prerrogativa. Fiscalitzar-los permanentment és, des d’aquesta perspectiva, imprescindible per a la salvaguarda i bon funcionament democràtic de la nostra societat i la preservació dels nostres drets de ciutadania.

Passa sovint, però, que el debat al voltant dels cossos i forces de seguretat es polititza. Llavors l’objectiu deixa de ser la necessària fiscalització de la seva feina per convertir-se només en una manera de treure’n rendiment partidari o ideològic. A Catalunya, aquesta forma de fer és, per desgràcia, la més habitual. I el perjudici que provoca és claríssim: totes les actuacions policials acaben situades sota sospita, debilitant així innecessàriament la confiança dels ciutadans envers els professionals que s’encarreguen de garantir-los la seguretat i que fan una feina imprescindible.

El darrer cas que ha agafat volada és el d’una persona sense llar que va rebre dos trets d’un agent quan la Guàrdia Urbana de Barcelona intentava reduir-lo. A l’espera de conèixer els resultats de les diferents investigacions que estan en marxa, qui més qui menys ja s’ha posicionat, bé culpabilitzant els responsables polítics de l’Ajuntament de Barcelona i la policia, bé defensant l’actuació de l’agent.

El fet que es tracti d’una persona sense llar ha portat també a debat la violència que pateixen aquestes persones pel fet de viure al carrer i s’hi han afegit preguntes previsibles sobre si és més fàcil per la policia abusar d’aquests individus que viuen en circumstàncies tan precàries i habitualment sense una xarxa de seguretat i ajut com la que faciliten la família o les amistats.

Amb tot, convindria no precipitar-se a risc d’equivocar-se en un sentit o un altre. Però interessa fer notar que és precisament quan més es requereix la virtut de la paciència quan resulta més evident l’elevada factura que paguem perquè a força d’anys s’hagi malmès la confiança necessària en els cossos policials i els seus responsables polítics.

Resulta evident l’elevada factura que paguem perquè a força d’anys s’hagi malmès la confiança necessària en la policia

Aquesta confiança s’ha esberlat per tres motius, i de la rectificació de tots tres en depèn que en el futur es puguin tenir debats serens que donin resultats sobre les actuacions policials. Val a dir, el lector ja ho ha copsat, que aquest plantejament és a parts iguals utòpic i naïf, en la mesura que resulta impossible que el canvi que es proposa tingui la més mínima possibilitat de concretar-se.

El primer motiu de desconfiança deriva de la poca transparència històrica dels cossos policials i d’un corporativisme innegable, impossible de justificar massa vegades. Aquest fet interpel·la directament les policies i només són elles les que poden posar-hi solució. Assenyalar els mals professionals i depurar responsabilitats és sempre la millor manera de defensar la policia i el conjunt dels seus professionals. Tot i que hi ha hagut millores els darrers anys, encara preval en excessives ocasions el corporativisme que dona ales als mals agents.

La segona qüestió que ha danyat la confiança és el tripijoc de molts partits per voler guanyar rèdit polític qüestionant, moltes vegades de manera barroera, les actuacions policials. Aquesta és una mala praxi que la política de partits i capelletes exercita tot sovint. És fàcil intuir que, si en lloc de ser un agent de la Guàrdia Urbana el que ha protagonitzat aquest darrer incident hagués estat un Mosso d’Esquadra, els responsables polítics de l’Ajuntament de Barcelona haurien intentat treure’n suc en lloc de defensar l’agent que ha disparat, com fan ara. De fet, com dèiem respecte a les policies, aquí també hi trobaríem exemples de totes les formacions polítiques.

I el tercer element, cabdal també per entendre els nivells de desconfiança envers les actuacions i versions oficials de la policia, rau en la manera de fer d’una part de l’activisme social que considera, normalment des de posicions d’extrema esquerra, que tot s’hi val per capgirar el sistema i que una de les peces que cal tombar per aconseguir-ho és la credibilitat dels cossos de seguretat.

Aquesta manera de fer també resulta extremadament perjudicial, sobretot quan s’hi afegeixen com a altaveus de ressonància de les seves tesis algunes formacions polítiques. El reportatge Ciutat morta, que fins i tot va rebre distincions periodístiques en forma de premis atorgats per l’Ajuntament de Barcelona, tot i ser un exemple reeixit de mala praxi periodística que només buscava el desprestigi de la Guàrdia Urbana i de la policia en general, en seria un bon exemple.

És difícil que res d’això canviï. Ben al contrari, el més probable és que el deteriorament de la credibilitat policial vagi a més. Totes tres qüestions requereixen que la política s’exerceixi sense perdre de vista l’interès general i que deixi de jugar-se frívolament amb una qüestió tan cabdal per al manteniment del model de societat que tenim i que, amb carències i obligades millores que no podem ajornar, reprodueix diàriament el petit gran miracle de la convivència pacífica per a la qual la policia és una peça fonamental i irreemplaçable.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram