Anna Gabriel ha tornat a posar de manifest, amb unes declaracions inofensives, com a Catalunya i a Espanya els que més parlen d’ordre i de democràcia són els que més tendeixen a reaccionar com energúmens davant dels seus adversaris polítics. Estem tan acostumats als discursos enllaunats de baixa estofa que quan un polític diu el que pensa, s’organitza un sidral de mil dimonis.
Jo no estic d’acord a compartir els meus fills, cas que mai en tingui. Crec que si Gabriel tingués fills, pensaria d’una altra manera. Com em recordava ahir la meva mare, els hippies de les comunes van petar per això, no pas per les drogues o per la llibertat sexual. El vincle de la sang té una força gairebé sagrada, encara que els progres i els liberals de pa sucat amb oli hagin utilitzat el nazisme per debilitar les estructures nacionals i íntimes dels col·lectius més febles.
Als pobles petits, ja passa una mica que les criatures estan a càrrec de tothom. En tot cas, una cosa és discrepar de la senyora Gabriel i una altra diferent alimentar aquest festival d’estupidesa i alarmisme. Els que utilitzen Gabriel per erigir-se en defensors de la família són els primers que la van erosionar amb les seves polítiques especulatives. Ni PP, ni PSOE, ni Convergència, ni tan sols ERC, poden donar grans lliçons sobre la importància de la família.
Encara recordo quan els pisos de Barcelona van passar de costar vuit milions a costar-ne vuitanta en poc més d’una dècada. El que molesta de les declaracions de Gabriel és que estan fetes des de la llibertat. Alguns homes s’hauran preguntat si els seus fills són realment seus i algunes dones hauran pensat si els surt a compte el seu convencionalisme. És el que passa amb els homosexuals. Les veus més intransigents sempre surten d’homes amargats pel matrimoni.
Tot plegat és molt humà i molt ridícul. Els polítics i els opinadors van d’antimasclistes perquè ara està de moda. O van de sensibles amb els transsexuals i els immigrants perquè han entrat en el discurs políticament correcte. Gabriel sempre em recorda que la majoria apedregaria el seu veí si així ho recomanessin els flautistes. Si el que ha dit Gabriel ho hagués dit una sociòloga nord-americana al CCCB, tots els diaris i els cretins li riurien les gràcies.
A més, hi ha una altra cosa. Els palmeros del sistema preparen el terreny per a un tripartit a Catalunya que els ajudi a enterrar la independència, amb l’excusa del desordre. És més moderna Gabriel amb el seu indigenisme que la majoria de pedants que la critiquen amb les seves fórmules de casinet, més o menys sarcàstiques i macdonalitzades. La CUP no és Iniciativa. Gabriel ja es va carregar Artur Mas quasi tota sola, com una autèntica Boudica. Era hora que sortís una dona catalana que no actués com una cabra o com una monja.
Publicat a El Nacional
