Pedro Sánchez sap executar perfectament el seu paper de Zapatero actualitzat. Amb molta més mestria que el seu predecessor, la nova cella d’Espanya domina l’art del bon socialisme, el de la pastanaga i el regle, la carícia i el càstig. La seva estratègia vers el conflicte català gairebé no té escletxes, controla la revolta mesurant amb una balança d’or els somriures i la determinació patriòtica. No se li escapa res, la nació és seva.

L’última prova d’aquesta sàvia habilitat la vam veure fa poc, quan l’esperança de l’esquerra espanyola va voler rebatre les paraules de Quim Torra del dia anterior. Li va respondre que en un estat democràtic de dret els governants han d’acatar les sentències judicials, encara que no les comparteixin.

La frase, dita així, és irrefutable. No s’hi pot fer res. Però els anys ens han anat fent vells i hi ha trucs que ja ens els sabem de memòria. Som capaços de veure’t la carta marcada, Pedro.

Subtilment, en la seva afirmació Sánchez legitima el judici -no ho sé, digueu-ne com vulgueu- com si la farsa monumental que fa mesos que presenciem amb Llarena i companyia tingués res a veure amb la justícia i la separació de poders, i ens intenta situar en el marc d’una Espanya plenament democràtica, condició sine qua non per acatar totes les sentències judicials, ens agradin o no.

Fa poc ho va fer ell, però ho aniran fent tots. Intentaran que caiguem en aquest parany. Pronunciaran frases grandiloqüents de país democràtic exemplar mentre tenen presos polítics i exiliats a les seves vitrines, mentre Europa es posa les mans al cap amb l’heroi del Suprem, mentre la fiscalia demana dos anys i mig de presó per als onze ciutadans que es van encadenar al TSJC en senyal de protesta, mentre la Manada campa lliure per Espanya, mentre Valtonyc campa lliure per Brussel·les. I un etcètera insofrible.

Ho provaran. És el poder que saben que tenen. Però nosaltres serem un pèl més intel·ligents i sabrem veure que la seva cantarella del respecte a les sentències judicials no és aplicable a l’Estat que simbolitza Llarena, al no-judici que viurem. No esperarem frisosos el dia de la sentència com si allò fos realment un judici. Auguro que no serem tan idiotes, Pedro.

En un estat democràtic de dret s’han d’acatar les sentències judicials, encara que no les compartim, diu Sánchez. I hi estic completament d’acord. En un estat democràtic de dret, sí. En una Espanya amb presos polítics i exiliats de manual, mira, no.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram