Catalunya avança a passes de gegant, sense aturador. Encara recordo quan el juliol del 2010, un cop anorreat l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, com a nació que som, ens manifestàvem per deixar clar que la voluntat d’un poble no pot estar sotmesa a canvi per 10 magistrats des de la distància. Som una nació, nosaltres decidim, dèiem! Però des de l’altra banda, després que més d’un milió de persones ens manifestéssim, no van voler ni tan sols escoltar-nos. Van fer orelles sordes.
Aquesta gran manifestació del 2010 ens va servir de molt: vam comprendre que si no t’escolten, hem de començar a fer el nostre propi camí. I allà vam començar a canviar la història d’una Catalunya tradicionalment sotmesa sota Espanya.
Des de llavors, hem començat un camí que no té volta enrere. Catalunya s’ha fet gran, i està disposada a fer-se valer per si mateixa. Com deia l’Ovidi, ja no ens alimenten molles: volem el pa sencer! Però de res serviria aquest avenç nacional si no ens permet vertebrar un país millor, més lliure i, sobretot, socialment més just.
No obstant, em pregunto perquè una part dels del no continuen volent imposar el seu llast de pensament únic. Per què el no ha d’estar jeràrquicament per sobre del sí? Per què ens volen impedir votar si volem esdevenir en un Estat independent? Els fa por un SÍ volgut en democràcia? El més curiós és que aquests que encara avui no ens autoritzen votar, es posen medalles de demòcrates, quan serien els primers en voler treure els tancs per imposar el seu ordre.
I ara que estem en marxa amb el procés, continuen des de l’altra banda subestimant-nos, oprimint-nos culturalment i espoliant-nos econòmicament, però nosaltres tenim la força i la voluntat d’un poble en moviment, i això no ho podran aturar.
El 9 de novembre del 2014, tres-cents anys després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes de Felip de Borbó, podrem decidir el futur que volem per a la nostra terra. Continuem avançant en la construcció dels Països Catalans.
Per Alexandre Bruns
