Aquest cap de setmana he pogut gaudir de tres experiències molt gratificants que voldria compartir amb tots vostès.
Per una banda, un xic de literatura. Recomeno el llibre Perdona si te llamo amor, de l’autor italià Federico Moccia. Una gran obra mestra escrita en lletra minúscula, com ho són sempre els grans relats. Moccia aconsegueix radiografiar de forma esplèndida les relacions de parella, els seus punts d’unió, la seva màgia, però també els seus desencontres i frustracions. A més, aconsegueix una cosa que pocs autors tenen: enganxar-te des de la primera línia fins a la darrera.
Per acompanyar un bon llibre no hi ha res millor que la bona música. Aquest cap de setmana he descobert el disc Que te voy a enseñar un corazón infiel, del jove cantautor de Gavà, Alejandro Martínez. Aquest cantautor, poc conegut per a la gran massa, és un dels valors més en alça de la música a casa nostra. En aquest àlbum posa melodia a alguns dels poemes més destacats de Jaime Gil de Biedma. Un plaer per a l’oïda, per a gaudir tot sol o en bona companyia.
I, després del romanticisme, una mica d’acció i suspens, amb el primer film de Rodrigo Cortés Buried (Enterrado). És una pel·lícula trepidant, malgrat que el protagonista no es mou d’un taüd de poc més de dos metres quadrats. Agobiant, excitant, una cinta per quedar-se sense ungles, malgrat que es vegi un diumenge a la tarda. El soroll de les crispetes molesten per gaudir del torrent d’adrenalina que corre per les venes tal com corren els minuts a la pel·lícula. Amb un final que no deixa indiferent.
Són només tres recomanacions. En realitat, volia dedicar la columna al 30è aniversari de l’intent de cop d’Estat de Tejero. Però, després d’una setmana plena de documentals sobre el tema, m’he adonat que m’havia quedat sense idees noves i no podia afegir res que fos imaginatiu.
