27 de setembre de 2015. Junts pel Sí guanya les eleccions amb 62 diputats. La CUP s’enfila fins als 10. Total: 72 diputats a favor de la independència -la majoria absoluta són 68-. I què deia el programa de Junts pel Sí si s’aconseguia aquesta majoria? El següent: en 18 mesos un Govern de concentració prepara les estructures d’Estat -en paral·lel es fa un debat ciutadà i un procés constituent-, el Parlament declara la independència i se celebren eleccions constituents.

Dilluns 27 de març de 2017. Han passat els 18 mesos des del dia de la celebració de les eleccions. I què ha passat? No estem en l’escenari dibuixat fa un any i mig. Això, però, no vol dir que els polítics independentistes hagin estat de braços plegats, ni de bon tros. Hi ha hagut canvis en les previsions, alguns d’ells provocats per l’estret marcatge de l’Estat i les resolucions del Tribunal Constitucional (TC).

Mirem enrere. 9N del 2015. Data simbòlica -se celebra el primer aniversari de la consulta- que el Parlament aprofita per aprovar la declaració rupturista i posar en marxa el camí de la desconnexió. C’s, PSC i PP reaccionen i presenten un recurs d’empara al TC, que acabarà anul·lant la declaració. Canvi d’any i canvi de president. Puigdemont és investit el 10 de gener del 2016. Un mes més tard, comencen els tràmits per redactar les tres lleis previstes a la declaració de ruptura anul·lada pel TC.

El calendari avança i la determinació del Govern i la CUP també. El Parlament aprova, el mes de maig, la llei de protecció social, embrió de la futura seguretat social catalana. Està a punt d’arribar el canvi de rumb més important. Puigdemont, després de superar una qüestió de confiança -29 de setembre-, fixa un nou full de ruta: “O referèndum, o referèndum”. L’horitzó, la tardor del 2017. A finals d’any la societat civil torna a agafar protagonisme i es crea el Pacte Nacional pel Referèndum.

Arriba el 2017. Junqueras inaugura durant el febrer la primera de les 15 noves oficines de l’Agència Tributària catalana. El mes següent, març, s’aproven els pressupostos -ara amb les partides sobre el referèndum suspeses pel TC- i es reforma el reglament del Parlament per poder aprovar les lleis de desconnexió en lectura única. Ara, ja al mes d’abril, Junqueras ha dit que la data del referèndum es fixarà d’aquí a un parell de mesos, és a dir, previsiblement al juny.

Amb tot, 18 mesos després, i amb les inhabilitacions de Mas, Ortega, Rigau i Homs també sobre la taula, Catalunya no és independent, però la partida definitiva ja és aquí.

QUÈ NO S’HA COMPLERT PER ARA?
Durant aquests 18 mesos, el Govern i la CUP han fet passos endavant en la lluita cap a la independència. En el camí, però, també han quedat promeses governamentals que no s’han fet realitat. 

L’incompliment més evident és, lògicament, el de la proclamació de la independència, que havia de dur a unes posteriors eleccions constituents, a l’elaboració d’una Constitució catalana i a un referèndum per aprovar aquest text legal. El canvi de rumb que va significar l’aposta de Puigdemont pel referèndum va trencar aquest esquema, amb el qual Junts pel Sí s’havia presentat a les eleccions del 27S.

A banda d’aquesta qüestió, també es pot considerar un incompliment, un cop transcorreguts aquests 18 mesos, el desconeixement que hi ha al voltant de la llei de transitorietat. Està registrada però no s’aprovarà de forma immediata.

També cal parlar de la Hisenda Pròpia. Ara mateix és una realitat que està lluny de funcionar a ple rendiment, tot i que es tracta d’un dels pals de paller de la construcció d’un hipotètic nou Estat. La previsió del govern -qui lidera la qüestió és la conselleria d’Economia, amb Oriol Junqueras al capdavant- és tenir-la enllestida el pròxim mes de setembre. S’han fet avenços, però caldrà veure quin és el ritme d’ara fins al setembre i, sobretot, què passa amb el referèndum. La gestió total dels impostos només és un escenari viable si el referèndum es fa, es guanya i s’aplica el resultat. Per tal que això passi, primer s’ha de celebrar.

 

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram