Memòria Metròpoli

Obres de construcció de la Bòbila de la Societat de Rajolers de Barcelona a Collblanc el 1899. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Entre finals del segle XIX i principis del XX, Barcelona i la seva rodalia viuen un procés de canvi mai vist. Es comencen a posar les primeres pedres del que serà la metròpoli que coneixem avui dia. Però com era la capital catalana al tombant de segle? I el Baix Llobregat? Quan va convertir-se en ciutat Badalona?

Passen setze minuts de les cinc de la matinada del 4 de maig del 1897. Tomás Ascheri, Antonio Nogués, José Molas, Luis Mas i Juan Alsina, després de gairebé un any de judici, esperen que els botxins disparin. Mas mira l’escamot d’afusellament i els diu amb sorna: “Apropeu-vos més, home!”. Seixanta segons després, els cinc homes són executats al fossar del Castell de Montjuïc. Tot i que mai s’ha pogut demostrar la seva culpabilitat, se’ls acusa d’haver perpetrat un dels atemptats més mortífers que recorda Barcelona. El 7 de juny de l’any anterior, mentre una comitiva religiosa avança pel carrer Canvis Nous en direcció a l’Església de Santa Maria del Mar, una bomba esclata a un quart de deu de la nit. L’acte terrorista deixa 12 morts i uns setanta ferits.

L’atemptat del Corpus es produeix en un carrer estret, sota la mirada de centenars de persones, la majoria d’elles jornalers i obrers. Ràpidament, s’assenyala l’anarquisme com a responsable de l’atemptat i comença la cacera de bruixes. Es detenen més de 600 persones, que s’encarceren i es torturen. L’opinió pública, en un inici favorable a l’escarni, de mica en mica va virant. Com explica l’historiador i polític difunt Antoni Dalmau al seu llibre El Procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX, ni la petició d’indult formulada pel bisbe de Barcelona ni les moltes queixes als diaris de figures com el republicà Pi i Maragall seran suficients per evitar l’execució dels cinc homes. Són el cap de turc d’un procés judicial que arriba a acumular 195 penes de presó, cadena perpètua, deportació o treballs forçats a ultramar.

L’afusellament es produeix en un moment icònic de Barcelona i dels territoris que avui ocupa la metròpoli. Mentre pobles com Badalona estan a punt de convertir-se en ciutats per gràcia reial, Barcelona s’emmiralla en París o Londres. De fet, l’endemà de l’atemptat La Vanguardia fa referència a aquesta idea: “S’ha trastocat en un funeral abatiment el bon nom d’una ciutat que amb esforç aconseguia col·locar-se al nivell de les més cultes”.

‘A baix les muralles’

Al tombant de segle, Barcelona culmina el seu procés d’expansió iniciat a mitjan segle XIX. “Fins aleshores, la ciutat se circumscriu al que avui és el districte de Ciutat Vella i està rodejada per l’antiga muralla”, afirma l’historiador i periodista Rafa Burgos. El cert és que les condicions de vida intramurs són impossibles. El 1854, per exemple, el còlera ha matat 6.500 persones. “La densitat de Barcelona és altíssima”, recalca el també periodista i historiador Albert Torras. És per aquest motiu que la demanda de la ciutadania d’enderrocar les muralles ja es fa sentir els anys 40 i s’acaba concretant el 1854 amb el projecte del doctor Pere Felip Monlau batejat com A baix les muralles.

La iniciativa arriba amb les reticències de l’Estat. “Segons el ministeri de la guerra, a la zona d’extramurs no es pot construir a una distància que correspongui al tret d’una bala de canó, és a dir, uns 1.000 o 1.200 metres”, explica Burgos. Els successius conflictes que ha viscut Catalunya amb l’Estat des del 1714 han fet que les terres que rodegen les muralles siguin militars, i haurà de ser la pressió popular i municipal la que permeti el canvi. “El dia a dia costa de respirar, i ja a mitjans de segle l’Ajuntament prohibeix posar cap fàbrica amb màquina de vapor dins de les muralles”, relata Burgos.

Aquesta època coincideix amb l’inici de la construcció de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, un enginyer militar i, per tant, ben vist des de Madrid, que té per objectiu urbanitzar tot el que són els terrenys agrícoles que hi ha entre Ciutat Vella i els municipis del pla de Barcelona. La seva visió entronca amb les aspiracions de la burgesia del moment, que, en paraules de Torras, “els anys 60 vol que la ciutat estigui a l’altura de París i acumula dues dècades demanant ser seu de l’exposició universal que acabarà celebrant-se el 1888”. Amb tot, els propietaris dels terrenys no veuen amb bons ulls el pla de grans avingudes –també per facilitar el desplegament militar– perquè no els permet construir tants edificis com voldrien i, per això, l’Eixample s’allunya de la visió inicial de Cerdà. Alhora, tots aquests terrenys ja fa temps que es fan servir per situar-hi indústries. En són exemples el Poblenou i Sants.

“Al delta del Llobregat s’hi feien tres collites l’any perquè eren terres molt productives”

Així mateix, el somni europeista de la burgesia encara es fa més realitat el 20 d’abril del 1897, quan la reina regent Maria Cristina autoritza la capital catalana a annexionar-se els pobles de les Corts de Sarrià, Sant Gervasi Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants i Gràcia. És la culminació d’un procés que ha començat el 1869 i que no ha estat exempt de reticències per part dels municipis que passen a formar part de Barcelona. “Fins aquell moment són pobles que s’autoabasteixen i que tenen la seva petita indústria que els permet subsistir”, afirma Torras.  “A la zona hi ha pagesos que baixen a Barcelona per vendre-hi els seus productes”, diu Burgos.

L’objectiu de l’annexió, entre altres, és recaptatori, ja que aleshores el Regne d’Espanya està en guerra amb els Estats Units pel control de les colònies de Cuba i de Filipines, i una capital catalana amb més població suposa una millora de la fiscalitat. Així mateix, des de Madrid preocupa que el projecte pugui fer ombra a la capital espanyola.

En poc més de 50 anys, Barcelona s’ha convertit en una ciutat que passa de tenir 235.000 habitants a tenir-ne 544.000 a finals de segle, i que es prepara per arribar al milió el 1930.

El rebost de Barcelona

Mentre Barcelona anhela ser una ciutat europea, l’Hospitalet és un poble de 5.000 habitants que no rebrà l’estatus de ciutat fins al 1925. Amb tot, segons explica l’historiador Manuel Domínguez, “al tombant de segle les coses estan canviant”. Fins aquell moment, el poble ha estat un enclavament agrícola tal com ho és tot el Baix Llobregat. “Al delta, la zona més fèrtil d’Espanya, la producció d’arròs i de blat de moro, i després d’hortalisses, és molt important”, detalla Domínguez. Anteriorment, la vinya havia estat un conreu notable a la zona, però a causa de la fil·loxera del 1880 i del 1890 acaba desapareixent.

Per a l’historiador Jesús Vila, les zones de Viladecans, Gavà, Sant Boi, el Prat i Castelldefels són, aleshores, les més rellevants des d’un punt de vista agrícola. “S’arriben a fer tres collites l’any perquè són terres molt productives i es beneficien de tenir Barcelona a prop per vendre-hi el que es recull”, diu. “Alimenten la mà d’obra de la gran ciutat”, afegeix.

Malgrat això, ja en aquells anys es pot començar a intuir el que serà el futur industrial de la zona. El fet que el territori estigui regat pel Llobregat, un riu eminentment  industrial, permet els primers esbossos d’una indústria incipient. “Hi haurà fàbriques tèxtils a Santa Eulàlia i de construcció al que avui és el barri de Sant Josep”, assenyala Domínguez. Amb tot, no serà fins al 1915 que es viurà un boom demogràfic i industrial.

El primer ferrocarril

Al tombant de segle, Badalona i el Baix Maresme són dos territoris avançats a la seva època. Diu la llegenda que Miquel Biada, un mataroní que ha fet fortuna a Amèrica, quan presencia la inauguració del primer ferrocarril espanyol a Cuba, l’any 1837, exclama: “Quan torni al meu país uniré Barcelona amb el meu poble amb ferrocarril”. Després de molts pelegrinatges, l’indià compleix el seu somni el 1848. Aquell ferrocarril, el primer de tota la Península,  canviarà la història del territori.

Segons la historiadora Montserrat Carreras, abans de l’arribada del tren Badalona és un poble agrícola. “Hi ha petits tallers tèxtils, però a partir de mitjans de segle es produeix un procés d’industrialització molt fort”, assenyala. A la ciutat s’hi instal·len fàbriques de cristall, de galetes, de cordes per a la Marina o fàbriques tèxtils. “Aquestes indústries se situen a banda i banda del ferrocarril i, en molts casos, les mateixes fàbriques tenen petites vies de tren que enllacen amb la línia general”,  afirma Carreras.

“A fora dels murs de Barcelona no es podia construir a una distància que correspongués al tret d’una bala de canó”

El tren ràpidament atrau la població de fora fins a la regió. Així, Badalona passa de tenir 5.700 habitants el 1848 a tenir-ne més de 19.000 el 1905. “En aquell temps, la gent canvia molt de residència perquè viu de lloguer i, en gran part, a Badalona venen de la Catalunya rural. Però més tard, cap al 1920, també arribarà molta població de la resta de l’Estat”, afirma la historiadora.

La industrialització també es veu afavorida per un altre fet. La zona fabril per excel·lència del nord barceloní, Sant Martí de Provençals, està sobresaturada, i a Badalona els terrenys són més barats. Tot i que les seus seguiran a Barcelona, la burgesia de la capital catalana i alguns inversos estrangers instal·len les seves fàbriques al poble que el 1897 aconseguirà la categoria de ciutat. Al mateix temps, aquest procés d’industrialització va aparellat amb una pèrdua gradual de la pesca al municipi i, en sintonia amb el que passa a tota la metròpoli, amb el naixement d’un moviment obrer que aquell any s’intenta reprimir amb el Procés de Montjuïc. La metròpoli comença a ser la metròpoli.

Adeu al mar

Temps era temps, l’Hospitalet de Llobregat tenia platja. Va ser l’any 1920 quan el municipi va perdre la seva costa i no la recuperaria mai més. La va vendre a Barcelona.

L’actual Zona Franca era aleshores la Marina de l’Hospitalet i representava un territori de més de 900 hectàrees, és a dir, la meitat del seu terme municipal. “Era un terreny on hi havia un conglomerat de pescadors i algunes masies disperses on els pagesos vivien força bé”, explica l’historiador i autor del llibre Quan l’Hospitalet va perdre la platja, Jesús Vila. “La ciutadania del centre anava en carro o a peu fins a la platja a banyar-se, perquè aleshores es mirava més cap al mar que no pas cap al riu”, afegeix.

Per què l’Hospitalet va decidir vendre la meitat del seu territori? El cert és que l’operació urbanística es va fer a un preu molt baix i beneficiós per a la capital catalana. “A l’Ajuntament de Barcelona li suposava uns guanys impressionants, perquè volia construir una zona logística i industrial on les mercaderies no paguessin impostos perquè es quedaven en una zona franca”, detalla l’historiador.

Més enllà d’això, per entendre la venda cal mirar el context internacional que es vivia en aquells temps a Europa. El 1920 feia dos anys que havia acabat la Primera Guerra Mundial. Espanya, que es va mantenir neutral, va aprofitar la contesa per millorar la seva situació econòmica, i els industrials catalans van fer l’agost amb aquella guerra. De fet, aquests darrers havien acumulat un poder notable comerciant amb els països enfrontats i van pressionar l’Ajuntament de Barcelona i el govern de l’Estat per dur a terme l’annexió de terrenys. “Es volia ampliar el port per rivalitzar amb Marsella, i a sota de Montjuïc era el millor lloc per fer-ho perquè el mar entra a la terra i s’hi podien arrecerar els vaixells”, explica Vila.

Per la seva banda, a l’Hospitalet no va ser fins al 1923 –en plena dictadura de Primo de Rivera– que l’operació urbanística va generar malestar entre la població. Fins aleshores, les expropiacions forçoses de terres no havien aixecat polseguera. “Els pagesos no tenien poder polític i els comerciants i petits burgesos del poble no van tenir cap problema a vendre la Marina”, relata Vila. Resulta curiós que, dos anys després, el 1925, el rei Alfons XIII atorgués a l’Hospitalet la categoria de ciutat. Així doncs, el municipi va perdre el mar per fer-se ciutat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram