Prou, Albert. Aquesta situació és insostenible, no es pot aguantar. Hem de fer alguna cosa per frenar aquest vici mediàtic que et porta a ser present diàriament en les nostres vides a través de televisions, ràdios, diaris i xarxes. Hem d’aturar-ho. No puc més. Et prometo que no puc més i faré un disbarat.

Esmorzo amb tu. Acompanyo els nens a l’escola amb tu. Treballo amb tu. Faig el tallat descafeïnat de màquina amb tu. Temo l’escalfament global amb tu. Rebutjo el terrorisme amb tu. Dino un menú insuficient amb tu. M’endormisco amb tu. Vaig a reunions amb tu. Critico el cap amb tu. Recullo els nens a bàsquet amb tu. Sopo llenties amb tu. M’excuso per no poder fer l’amor amb tu. Faig zàping amb tu. I dormo amb tu. L’únic que no faig amb tu és condemnar el franquisme al Parlament. Però tota la resta ho fem junts. Cada dia. Cada minut.

És insofrible. Fins ara era simplement escandalós, però ara ja és insofrible. Ignoro quins són els motius que porten a les cadenes a convidar-te a cada un dels seus programes (no ho ignoro, evidentment; és una figura retòrica que em permeto en aquest article), però tant se val. Crec que has de ser tu mateix qui anul·li totes les raons que hi puguin haver i aturi aquesta barbàrie sense fi. Has de ser tu. Digues prou. Digue’ls que fins aquí has arribat. Que per respecte als ciutadans has de cedir els teus espais regulars a altres opcions polítiques. Que ho deus a un país que, tremolós, implora clemència.

Perquè frenar aquest abús no és a les meves mans. Ni a les dels milions de persones que caminen exhaustes pel carrer, arrossegant una ànima torturada i abatuda per les teves constants intervencions. Aquest és un tema que només tu pots arreglar. La resta només podem demanar-t’ho, suplicar-t’ho de genolls, però ets tu qui ha de prendre la decisió final i dir NO a tanta sobreexposició malaltissa. Fes-ho, Albert. Fes-ho immediatament. Sense excuses.

De fet, perquè no en tinguis cap, voldria ajudar-te a fer el pas des de la meva posició de víctima. Vull fer-te una proposta de consens, una proposta formal. Una oferta per intentar facilitar-te la gestió mitjançant l’única eina que tinc a l’abast: el meu vot. El meu humil vot. Pensa que, com bé saps, la cursa electoral està ara mateix molt igualada, i la cosa pot anar d’una papereta. La papereta que et faria president d’aquesta gloriosa nació d’autonomies intervingudes si t’avinguessis a acceptar aquest oferiment.

La proposta, senzilla i tendra, seria la següent. Si durant 24 hores tens la delicadesa de no aparèixer en directe en cap entrevista o intervenció radiofònica, televisiva o escrita, tindràs el meu vot el pròxim 20 de desembre. Ras i curt. Aquest dissabte mateix, per exemple. Fem-ho aquest dissabte. Vint-i-quatre hores sense Albert Rivera. Mig cap de setmana en silenci. Una agenda cancel·lada. Una societat alliberada. I un vot que, qui sap, potser et pot fer president, perquè és molt probable que no només sigui jo qui se sumi a aquest petit intent de supervivència.

Res em faria tan feliç com votar el recanvi sensat, la nova antiga Transició, la revolució taronja blavosa, si a canvi tenim tots plegats unes hores de tranquil·litat i de llibertat personal. Dóna’ns aquesta llibertat, Albert. Com a mínim, la personal. Ja només et suplico la personal. Si aquest dissabte ens obres les finestres de les nostres ments esgotades, et garanteixo que el pròxim 20 de desembre t’ajudaré a obrir les portes de la teva Moncloa. Perquè, com deia Kant, la llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats. I això ha de ser bo per força. Dóna’ns la llibertat, Albert.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram