Twitter ha fet aflorar a la llum una habilitat que molts posseïm, però que ignorem: la capacitat de sintetitzar idees, d’aconseguir resumir en poques paraules un pensament. I, a més, explicar històries a partir d’una imatge i descriure un esdeveniment sota una etiqueta o hashtag. I es fa normal perquè el model es replica a tothora i en diferents esferes i idiomes. Sintetitzar i saber-ho. Qui pensaria que vídeos de balls que una dècada abans semblarien ridículs, avui són els més compartits en els mitjans socials. És perquè l’ésser humà s’ha alienat dels efectes de la viralitat d’internet, modificant pràctiques i gustos. Gustos alienats, en definitiva.
Se l’anomena onada social o marea social, però al meu criteri es tracta d’un oceà d’interactivitat. No onada ni marea, perquè tots dos són moviments alternatius de l’oceà: l’onada ve i va, la marea es regeix pels efectes de la lluna i el sol. Hi ha onades, però d’informació basades en esdeveniments, i marees producte d’esdeveniments rellevants. Però al final, el temps social que vivim ha arribat per quedar-se i seguirà vigent: per això és oceà.
Twitter, al contrari de Facebook, és una xarxa social molt poderosa pel que fa al tema del text. No comparteix amb Facebook la llibertat de caràcters dels que gaudeix aquesta, que és fins a cert punt il·limitada, ja que es poden pujar documents complets. Twitter exigeix dels seus usuaris creativitat, enginy, gràcia i agudesa; fins a cert grau de genialitat que no dóna la imatge, i que s’ha de divulgar a 140 espais, que no són 140 lletres.
D’altra banda, a Twitter, tot i que hi ha aplicacions per a fotos, documents, enllaços, vídeos i documents, el seu fort segueix sent un mur o table time que s’actualitza cada segon. Em va sobtar, fa poc, veure que una tuitaire deia que Facebook s’assembla una mica a la seva nevera: no importa quantes vegades s’obri la porta, sempre hi ha el mateix, o gens nou. Com a contrapartida, Twitter a cada segon té coses noves, des d’informació i notícies recents, fins a frases genials, acudits banals, frases de superació, discurs polític o religiós; en fi, que hi ha de tot i per a tots.
Dins d’aquest univers de textos que és Twitter, no hi ha espai per a la dictadura de la imatge que corre a Facebook. En aquesta xarxa cada vegada és més forta la presència de fotos, cartells digitals i altres mitjans iconogràfics que, simplement, a Twitter no existeixen. Twitter és una espècie de mur o pissarra virtual que espera una genialitat, una notícia, un error, o simplement els caràcters afortunats o desafortunats que disparin un ressort de difusió social massiu conegut com retuit, que és reenviar el tuit d’un altre, que dispara una etiqueta o hashtag que cridi l’atenció de grans públics, com el famós Fua mexicà, un vídeo viral amb l’argumentació filosòfica d’un alcohòlic per explicar la necessitat de beure sense parar.
Totes les fortaleses que Facebook va tenir en un moment determinat, se li han tornat en contra. Ha arribat al límit, mentre que Twitter ha crescut i s’ha estès de manera més racional (140 caràcters són, només això!). Twitter ja mostra el seu poder a individus i societats. Avui veiem una paraula subratllada i assumim que posseeix un vincle a un altre lloc per ampliar la informació, la qual cosa significava una cosa molt diferent als anys 90.
Els polzes eren usats per marcar espais en el teclat, ara són el focus central de la redacció, i la resta de dits passen a un segon pla, complint la tasca de sosteniment per a un dispositiu. La forma d’escriptura inversa. Molts més hàbits seran modificats i el canvi s’evidenciarà quan ja estiguin adoptats per la massa. Presenciem l’alteració de pràctiques quotidianes a una velocitat impensable, i tot això, fruit de l’interconnectivitat.
Per Santi Capellera i Rabassó/ Periodista
