Aquest mes l’article ha lliscat de primers a mitjans de maig, i cus dues fites del calendari que contenen manifestacions públiques majoritàries: les del dia internacional de la classe treballadora, l’1 de maig, i la del 15 de maig contra els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. Poden semblar allunyades, però en realitat parlen del mateix. L’enfilall suma, a més, dos esdeveniments artístics de pes: un de coincident per dates, l’altre que forma part de la pròpia mobilització al Pirineu. Són dues manifestacions artístiques que fan olor de terra, que porten l’accent de la cura de la vida, de la pagesia, de la sostenibilitat alimentària… I que tenen la força i la sensibilitat de dones joves creadores del nostre país. Totes dues fan evident que la cultura és vital per a la transformació social.
Les vigílies del primer de maig s’estrenava Alcarràs, la premiada pel·lícula de Carla Simón, i ressalto la coincidència perquè el sector primari, la pagesia, malgrat no ser sovint ni tan sols assalariada, és majoritàriament classe treballadora, i perquè el que denuncia i reivindica aquesta obra mestra de l’hiperrealisme cinematogràfic és model productiu, territorial, model de país. I precisament de pagesia, model productiu, territorial i model de país va també la cançó La Terra per sembrar. Per un Pirineu viu, obra d’Alidé Sans i interpretada coralment per músics i cantants d’arreu del país. Una lletra i una melodia de gran força i bellesa que s’han convertit en símbol de la mobilització pirinenca per aturar els Jocs Olímpics d’hivern.
Les reivindicacions del primer de maig d’aquest 2022 es van centrar en la recuperació de drets bàsics, amenaçats greument per la precarització creixent, la pèrdua de poder adquisitiu, la pèrdua i privatització de serveis públics i les dificultats per proveir-se d’elements bàsics per a la subsistència segura, com són l’habitatge, els subministraments, l’alimentació i la salut. Les reivindicacions del 15 de maig a Puigcerdà parteixen essencialment del mateix, però amb l’afegit del prisma territorial, per ser una zona amb les necessitats invisibilitzades; una zona percebuda com el proveïdor d’oci per a la metròpoli i no pas com un territori amb gent que en té cura i que hi vol viure. És la defensa del sector primari i d’un Pirineu viu on la gent hi pugui viure amb vides vivibles que s’hi puguin sostenir. És a dir, acabar amb el despoblament, amb el treball precari, amb el monocultiu turístic, resoldre l’accés a l’habitatge, diversificar l’economia, millorar els transports i els serveis públics… I tot això exigeix l’aturada de la bogeria dels Jocs d’hivern i la posada en marxa d’un pla estratègic que abordi les autèntiques necessitats de la gent i l’ecosistema del territori.
Els problemes que afronta la humanitat el segle XXI no es resolen amb les fórmules antigues que ens han portat al fracàs on som
Perquè aquests Jocs són un pur atemptat climàtic, econòmic, social i polític que hipotecarà, si no es frena, el present i el futur de les veïnes i els veïns pirinencs, que pagaran, com denuncien les pancartes, amb 30 anys de misèria els 30 dies de festa, de capritxet de les elits. Els Jocs Olímpics d’hivern són un macroesdeveniment fet a mida dels lobbies del totxo i del turisme, pel qual frisen totes les oligarquies del règim –principalment les espanyoles, però les catalanes també– i amb el qual el Govern de la Generalitat, i especialment ERC, sotmet la població a un xantatge indigne de qui es presenta com a partit d’esquerres, independentista i ecologista.
La manifestació de diumenge a Puigcerdà va ser una sacsejada que hauria de fer reaccionar el Govern català i precipitar la retirada definitiva d’aquest projecte. Els problemes que afronta la humanitat el segle XXI no es resolen amb les fórmules antigues que ens han portat al fracàs on som. Ho deia ben clar la filòsofa i activista Judith Butler, que va rebre el 33è Premi Internacional Catalunya i que és una de les veus més nítides contra el capitalisme rearmat que atempta contra les nostres vides i contra la capacitat de fer-les vivibles. Si el Govern li lliura el prestigiós premi, el mínim que hauria de fer és escoltar-la i fer-li cas, no pas fer absolutament el contrari.
Aquest maig és també el mes que es consolida el final de les restriccions covid, la recuperació de la vida comunitària i la sensació de retorn a l’anhelada normalitat postpandèmica. Precisament, Butler alerta dels greus perills d’allò què la filòsofa Marina Garcés anomena el moment contrarevolucionari: la reacció del poder contra el canvi que es produïa. La covid, després de trastocar-ho tot, havia obert una oportunitat per retornar el sentit comú a la forma humana d’organitzar-nos. Semblava que després de la dramàtica experiència hi hauria grans canvis fruit de les lliçons i aprenentatges, que han deixat en evidència el neoliberalisme i que han donat la raó als postulats més anticapitalistes i ecofeministes sobre les prioritats humanes, les cures, els models de producció i el concepte de seguretat humana. L’esperança que les lliçons de la covid servissin per provocar un gran canvi en la forma d’organització de les nostres societats ha posat els poders de sempre en alerta en veure amenaçats els seus privilegis.
Així que només ens queda una opció: més consciència, més organització i més lluita, sense cap rendició.
