En l’àmbit local, nacional o europeu cada dia es van aprovant lleis per regular o posar ordre a la nostra societat. Però arriba un moment en què s’encotillen les iniciatives i no deixen prou llibertat per tirar endavant el país. Comentava un dia amb un amic aquest tema i em va fer una reflexió: “No es poden fer lleis sense un pressupost que els hi doni suport i sense prou garanties que hi ha mitjans adequats per fer- les complir”. Totalment d’acord! Si es decideix que qui delinqueix ha d’anar a la presó un determinat nombre de dies o anys i no hi ha presons ni guàrdies per vigilar-los; o si es mana per llei que es donaran classes d’assignatures en anglès, i no hi ha prou professors que dominin l’anglès, de què serveix?
Diuen que “feta la llei, feta la trampa” per part dels que reben els mandats de les lleis, però també es podria dir “feta la llei, feta la giragonsa per no acomplir- la” per part dels que redacten i aproven les lleis. No sé que és pitjor! “Vostès facin la llei, que jo faré el reglament”, deia el comte de Romanones amb un to de sarcasme, potser maquiavèl·lic, sabent que podria donar la volta a les lleis a la seva conveniència. Saben allò del maig del 68, “prohibit prohibir”, que sona a anarquista? Sembla redundant, però hi ha un missatge subliminar. Podríem dir: prohibit fer lleis sense pressupost ni recursos que els hi donin suport. De lleis millor poques, més justes i que sigui fàcil complir-les. La LOMCE promoguda per l’ínclit ministre Wert és un cas paradigmàtic.
Per Jordi Lleal
