La Dreta de l’Eixample té pocs equipaments públics de proximitat, ja que, des de sempre, les administracions havien considerat que era un barri amb pocs residents i que el seu nivell de vida no feia imprescindible una inversió pública com la d’altres barris.
Però la Dreta de l’Eixample d’avui no té res a veure amb aquell barri senyorial on s’instal·laren els industrials del tèxtil a finals del segle XIX. Al llarg del temps, tant els canvis de model socioeconòmic com les successives crisis i l’envelliment de la població han suposat un ajust substancial en els nivells de renda mitjana disponible de les famílies de l’Eixample.
I si que és veritat que la Dreta de l’Eixample té una de les densitats d’habitants/m2 construït més baixes de la ciutat– moltes oficines, hotels, habitatges amb gent gran i sola- però, atenció, el problema és que segueix baixant a causa de l’expulsió de veïns i veïnes que han de deixar l’entorn que els ha vist néixer i créixer. La causa principal és l’incessant increment dels preus de l’habitatge- especulació i allotjament turístics desbocats- però també hi contribueix, sens dubte, la manca de dotacions públiques que hi fan la vida encara més difícil.
En els darrers anys la pressió veïnal ha aconseguit petites millores en equipaments educatius i sanitaris, però les residències d’avis segueixen sent un tema pendent en un entorn on la mitjana d’edat és la més elevada de Barcelona. El col·lapse de la casa Elizalde, víctima del seu propi èxit com a centre de serveis culturals a la ciutat, fa especialment convenient i urgent un espai de trobada del veïnat -joves, grans i més grans- lloc d’intercanvis i sinergies de les entitats que vetllen per recuperar el pols abans que sigui massa tard. Es necessita un Ateneu.
El Taller Masriera porta 10 anys tancat perquè no troba sortida a la disjuntiva de la seva catalogació patrimonial versus la impossibilitat d’acollir una residència de gent gran i de les dificultats i expectatives econòmiques de la seva transformació. Per la seva tipologia edificatòria, els espais que conserva i pel seu valor històric i patrimonial, aquest edifici té vocació d’equipament públic i mentrestant es va deteriorant pel fet d’estar sense ús. En un entorn on no hi ha solars ni edificis públics disponibles, el Taller Masriera és una oportunitat de les que no es poden deixar perdre.
És evident que la conjuntura mundial de pandèmia comportarà repensar moltes coses i que tot allò que creiem necessari i convenient haurà de replantejar-se en termes d’escalar les urgències. Segur que n’hi haurà moltes per atendre, però tampoc es pot obviar una resposta àgil als dèficits històrics dels barris que decauen.
D’acord amb els primers estudis portats a terme, el Taller Masriera permetria acollir un Ateneu i Casal cívic al servei dels veïns i de les veïnes i de les entitats del barri i, alhora, l’activitat d’Arts Vives. El desig d’especificitat bifuncional del Taller Masriera es sustenta també en la necessitat de participació i d’accés a la cultura que clamen tant el barri com la ciutat, i també, en la voluntat de recuperar el background de la nostra història. El Taller Masriera era un espai de dinamització cultural, amb tertúlies, exposicions, concerts i variades iniciatives culturals i actes socials. Va estar dedicat històricament a dues activitats principals: les arts plàstiques, des de 1884, amb els tallers de pintura, escultura i orfebreria, i les arts escèniques, des del 1921, acollint al seu interior el Teatre Studium i que és el que ha arribat fins els nostre dies.
L’Ateneu al Taller Masriera seria un primer pas en la lluita de la Dreta de l’Eixample per no acabar sent només una escenografia buida sinó un barri ple de vida, de veïns i veïnes que hi viuen i l’estimen, i amb la diversitat d’usos que es necessiten.
