El proppassat 11 de maig, el president rebia una vintena de dones gitanes universitàries, en una trobada pensada per mantenir una conversa distesa. El 24 de maig vaig tenir l’ocasió de celebrar l’accés a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys de prop d’una quinzena d’estudiants gitanos del Grup d’Accés a la Universitat, una unitat formativa depenent del Pla Integral del Poble Gitano de la Generalitat. Ambdues trobades van ser molt reveladores.
En la conversa mantinguda amb el president, les estudiants varen expressar els seus reptes i projectes. Fins aquí el que era d’esperar, que les il·lusions són universals i ens esperonen a tirar endavant. Però a la conversa hi va haver més teca. Algunes de les intervencions que més em van fer parar-hi l’atenció apuntaven detalls reveladors de les falles de la inclusió social. En destaco els següents: el problema que suposa que hi hagi centres educatius instal·lats en el baix rendiment, fet que arrossega el conjunt dels estudiants a una molt baixa expectativa d’èxit educatiu. En constatar aquesta situació, l’esforç de famílies gitanes per donar estudis als seus fills i filles comporta, en alguns casos, que els traslladin a altres centres, sovint pagant escoles concertades. El problema –viscut en primera persona per algunes de les estudiants presents a Palau– de tutors desincentivadors amb la continuïtat dels estudis postobligatoris, concretament del batxillerat. El relativisme cultural d’algun docent que, fent-se passar per progre i empàtic –quan, de fet, demostra ser un reaccionari de manual–, s’atreveix a estipular que, culturalment parlant, l’univers gitano és més refractari a estudiar, i que s’ha de “comprendre” aquest tret cultural. D’altra banda, fou molt interessant constatar l’empenta cap al canvi social de les estudiants dins la mateixa comunitat, quan algunes d’elles, sent les primeres a arribar a la universitat, han hagut de convèncer els pares per mostrar-los que era bo per a elles estudiar, i que fent-ho no viurien desprotecció ni desvinculació de la comunitat.
El que m’entusiasma és la seva capacitat de superació amb un esforç redoblat comparat amb els que, com jo, som paios
Al Grup d’Accés a la Universitat em vaig trobar amb tot d’estudiants expectants per l’entrada a la vida universitària, orgullosos de la feina feta fins a arribar a les seves portes. Parem compte al fet que ells i elles, tots, treballen les hores del dia que faci falta per mantenir les seves famílies. Sempre amb la canalla en el punt de mira. Els estudis conformen el seu somni, però, sobretot, somien amb els seus, en fer-los partícips d’aquesta aventura que té tot el sentit perquè es tracta de prosperar plegats. La família com un valor fonamental, sí, en aquest sentit de suport, protecció i solidaritat elemental: el grup extens amb què es desitja compartir la prosperitat. La comunitat sempre en l’horitzó. Aquí no hi ha individualisme que valgui. Lluny queda la retòrica del “jo abans que res” tan pròpia dels valors liquats postmoderns que ara ens aclaparen i que, malauradament, s’han escolat per la porta de darrere de l’esquerra.
Sé que en cap grup humà podem assegurar que tot siguin flors i violes. Ara bé, el que m’entusiasma de totes aquestes persones que he tingut l’oportunitat de conèixer és la seva capacitat de superació amb un esforç redoblat comparat amb els que, com jo, som paios. Permeteu-me que parli en aquests termes. Conversant amb aquest estol d’estudiants mai no hi he trobat un bri de lamentació. No perden el temps en el victimisme ni demanen cap privilegi pel fet de ser de la comunitat gitana catalana. Exigeixen, això sí, un tracte entre iguals. I amb les seves vides combaten la trajectòria estructural de desigualtat que s’ha concentrat en el poble gitano en relació amb la resta de la població. Combaten el racisme amb què ara encara es troben, incrustat en la vida quotidiana del nostre país. Actuen amb determinació exemplar: fan caure murs i salten tanques. Són, ras i curt, una poderosa agència de canvi. Per descomptat, ho són molt més que els que entre la majoria paia considerem una ofensa imperdonable i motiu de mobilització política que ens critiquin el pentinat. Acabo amb dos noms propis: la Sacri s’ha compromès a superar la prova comuna de l’accés per a majors de vint-i-cinc anys l’any vinent, que aquest no ha pogut ser. L’Isaac va pel camí de convertir-se en mestre i espero que aviat el tinguem entre el professorat del nostre país.
