Passen els dies i l’hematoma en forma de porra que tatua les meves cuixes va canviant de color. I sé que passat un temps desapareixerà, com desapareix de les portades mediàtiques el drama que destapa cada nau cremada o desallotjada. El dolor per les contusions i el rastre dels cops sobre els nostres cossos van minvant, sí. Però el dolor moral pels drets conculcats perdura amb la mateixa persistència que la injustícia social i el racisme institucional. Aquest és el país que tenim, amb greus desigualtats i injustícies socials i ambientals, i sense llibertat ni sobirania per decidir sobre els principals condicionants que afecten les vides de les que hi vivim. I sense un Govern amb prou determinació per plantar cara i posar la legislatura al servei dels canvis que toca. Canvis d’arrel, radicals. I som moltes les persones que lluitem per canviar el taulell i les normes del joc en els dos eixos. El nacional, per deixar de dependre de l’Estat espanyol que ens oprimeix, i l’econòmic i social, per deixar d’estar sota la tirania del neoliberalisme ferotge, màquina imparable de destrucció ecològica i destrucció de drets humans. Som moltes les persones compromeses, sí, construint i empenyent alternatives des del carrer, amb l’organització popular, i des de dins les institucions, per transformar-les. Res és fàcil, però rendir-se seria molt pitjor. Rendir-se no és una opció.
Potser és aviat per fer balanç, tot just ara que fa un any que la campanya electoral marcava l’actualitat política. Però potser és temps suficient per comprovar que les coses no van enfocades cap a la legislatura combativa que necessitem. Un any, i un nou any que comença, cavalcant uns quants adagis. La pobresa mata, la repressió no s’atura i el Govern no reacciona. N’és un bon resum. Pa per avui, fam per demà, un altre. Dos apunts del que ja hem viscut aquest 2022:
Un, la vergonyosa campanya encoberta que ha començat el Govern català a favor dels Jocs d’Hivern al Pirineu, en ple canvi climàtic. Un propòsit olímpic antagònic i contraproduent, es miri per on es miri. Des del punt de vista climàtic, ja no cal dir-ho. Des del desenvolupament econòmic, model fallit que afavoreix els lobbies de la construcció i del turisme de masses, però no pas la gent del territori. És com si no haguéssim après res de la manca de diversificació quan la pandèmia ho ha aturat tot. Com si no coneguéssim els estralls que provoca el model dels macroesdeveniments de turisme massiu, efímer, precaritzador i causant del despoblament. Des de la perspectiva dels drets nacionals, és complicitat catalana amb l’Estat espanyol en ple conflicte de no reconeixement del dret d’autodeterminació i de repressió contra l’independentisme. Un triple disbarat que consolida la relació de maltractament i espoli contra el Pirineu heretada del franquisme i perpetuada pel règim del 78, i que hipoteca la República catalana per molts anys. Pa per avui i fam per demà. Error garrafal.
Un any cavalcant uns quants adagis. La pobresa mata, la repressió no s’atura i el Govern no reacciona
Dos, les morts de plaça Tetuan i Montcada han sacsejat els cors endurits dels polítics del sistema, i ara correm-hi tots a escriure mocions i a impulsar lleis contra el sensellarisme. Benvinguda sigui l’activitat legislativa reparadora d’exclusions, dols i ferides humanes, però no ens enganyem. Les mateixes sigles que ara s’omplen la boca i rubriquen articles permeten, des de fa anys i des del poder que ostenten, l’infrahabitatge letal en pro del dret dels especuladors a enriquir-se amb el negoci de l’aixopluc vital. O neguen el dret a empadronar-se als que no poden demostrar un domicili fix, saltant-se les pròpies lleis que ho garanteixen. Passa a desenes d’ajuntaments. Tanquen la porta d’accés als drets més bàsics a centenars, milers de persones. A les més excloses de l’exclusió més dura. A les travessades per la pobresa, la llei d’estrangeria i els estralls sanitaris de viure en la més crua exclusió.
En vam tenir una escena dramàtica al Gorg de Badalona, record del tràgic incendi de fa poc més d’un any. Amb colofó polític. Mentre, per una banda, dues diputades del Parlament que participàvem en l’acció de suport rebíem la violència policial que va interrompre la mediació i va carregar contra la gent que fèiem pinya defensant els drets de les persones sense llar expulsades de la Nau de males maneres, per l’altra banda la mateixa policia facilitava que el gran voltor carronyaire, l’exalcalde corrupte del PP, practiqués un acte de populisme mediàtic. I mentre tot el grup municipal de Guanyem Badalona, a l’oposició, sumava amb les víctimes i un únic regidor de govern donava la cara sense aconseguir, tampoc, aturar-ho, l’alcalde socialista de Badalona, el senyor Rubén Guijarro, feia unes declaracions idèntiques a les que havia fet el corrupte del PP, criminalitzant la pobresa. Per si algú havia oblidat que el 2018 va ser el PSC qui va sumar amb el PP per interrompre el govern del canvi i catapultar-se mútuament. La seva demagògia populista i aporofòbica també és pa per avui i fam per demà. I obre la porta a l’extrema dreta.
