Aquesta setmana passada hem assistit, amb horror, a la tala i la retirada del centenar d’arbres del Parc Joan Miró, autoritzada per part de la Generalitat, sense que s’hagin acceptat cap de les propostes alternatives d’ubicació de la zona logística de la Línia 8 ni cap dels raonaments sobre el valor del parc i dels arbres, dels anys de desertització que comportarà, la nul·la avaluació dels danys a la salut i cap de les demandes presentades per la Sindicatura de Greuges.
Cal preguntar-se, més enllà de les raons econòmiques mai prou justificades, per què unes administracions com la Generalitat i també l’Ajuntament, que l’ha secundat, són incapaces de raonar sensiblement i no valorar els costos socials que comporten les seves decisions. A la darrera reunió amb les entitats afectades, les dues administracions van deixar clar que no pensaven modificar un projecte que ja estava licitat, que la direcció de l’enginyeria no assumiria els riscos d’una modificació i que, mentre no existeixi una llei que ho prohibeixi, es tallarien arbres.
Prepotència i masculinitat imperant, que des de fa massa anys domina les estructures de les administracions. Una forma de procedir que torna a recordar els vells temps. Els polítics decideixen i aproven els pressupostos, però no són capaços d’avaluar res més o no els interessa. Els projectes es deleguen a empreses de gestió que alhora adjudiquen a UTE empresarials i d’enginyeries que ho fan tot: el projecte, les avaluacions de l’impacte ambiental, la direcció de les obres, el control de qualitat i la construcció, claus en mà.
Com diria una veïna, “ellos se lo guisan y ellos se lo comen”. Als polítics no els interessen canvis econòmics, sobrecostos ni increments un cop ja ha estat adjudicada una obra, que es va fer sense cap mena de consulta als ciutadans afectats. Les reunions van ser un pur simulacre, perquè les obres ja estaven en projecte i anaven a començar l’execució. Decisions equivocades, impactes ambientals mal calculats i molt poc sentit comú, com amb les obres del pou de sortida d’emergència del carrer Consell de Cent. Anys d’obres i afectacions al comerç i al veïnat per finalment acabar amb una reixa a terra. Ni tan sols la mínima capacitat de valorar la sortida del metro que faltaria en el seu recorregut, solució que faria molt més compressible les afectacions de les obres i es guanyaria un punt d’activitat futura.
No és la primera vegada que els despropòsits s’apoderen de la política. Ja els vàrem tenir amb el conflicte de l’Escola Industrial, quan es pretenia edificar 240.000 metres quadrats sobre els espais verds del recinte. Espais verds vinculats a equipaments que constantment són objecte d’especulacions, com el Jardí del Marquès de Santa Isabel, convertit en fortí de la Conselleria d’Interior, o l’etern conflicte de Can Raventós. Les administracions propietàries d’equipaments no qualificaran mai els seus espais verds, perquè mentre estiguin qualificats d’equipament són edificables i, per tant, són un actiu en el seu patrimoni.
Aquesta ciutat no té cap cultura dels espais verds. No l’ha tingut mai. L’Eixample de Cerdà és una bona mostra de la manipulació especulativa que la nostra burgesia nacional va fer amb els espais verds. Només el Parc Joan Miró va ser possible perquè s’hi va enderrocar l’antic Escorxador. I veurem per quant de temps, perquè ara mateix el 50% del subsol ja està construït, com la majoria de les nostres places, amb aparcaments, dipòsits de vehicles, centres de manteniment, dipòsits d’aigües pluvials i altres edificacions que algun polític va assegurar un dia que serien provisionals.
Un parc, un espai verd, és considerat en aquesta ciutat com una oportunitat per fer-hi altres coses, sobretot si aquestes generen economia i rendiment. Mentre ens omplim de bones paraules i creem refugis climàtics artificials, alhora destruïm els naturals. Al conjunt de l’Eixample, la superfície de zona verda és actualment d’1,9 m2/habitant, molt per sota de la mitjana de la ciutat, de 7 m2/habitant, quan l’OMS recomana que els nuclis i ciutats disposin, com a mínim, de 10-15 m2/habitant.
Realment necessitem una llei com la recentment aprovada per la Comissió Europea: la Llei de la Restauració de la Natura de 2023 i el seu Reglament, que mira de garantir un entorn habitable en el qual estigui assegurat el benestar de les generacions actuals i futures. Cal que aquesta llei s’implementi en aquest país, perquè aquí no som capaços de generar cap cultura ni cap patrimoni dels espais verds perquè no els sabem valorar com a ecosistemes urbans.
