David Fernàndez

«I febrer era el nom d’una epidèmia»
Erri de Luca

Ha passat gener i els números quadren i desquadren alhora. Quadren a pocs perquè desquadrin –i desesperin– a la majoria. La lletania no és nova. La lletania –la sagnia, l’escorxador, la transfusió– és sistèmica. Sistemàtica i alhora global i local. I històrica: el càlcul gelat de les aigües egoistes avança, esprem i assetja, com anunciava el barbut de Tréveris fa més d’un segle i mig. Que ho digués fa 150 anys pot dir molt a favor seu i poc a favor nostre. En tot cas, segon mes del 2023 i la devaluació salarial i els guanys financers van, pornogràficament, de la maneta. La banca, que sempre guanya, anuncia com un insult beneficis històrics. L’anunci-miratge de rebaixes de l’IVA amb el qual arrencava l’any no es nota en cap forn de pa i no minva gens l’augment d’una inflació antològica. De fons, nova bronca sobre el llindar del salari mínim mentre es constata l’augment rècord –quants en van, ja?– d’un cost de l’habitatge que delma tota economia familiar. El que quadra i el que no té factura, i fractura i consolida Catalunya, barri a barri i de forma incontestable, és el lloc fix que encapçala el rànquing de desnonaments a l’Estat: 1.724 en el tercer trimestre del 2022 –18 al dia, segons dades del CGPJ. Qui desnona qui? Un recentíssim estudi de l’Observatori DESC ens escateix que el 51% dels desnonaments produïts a Barcelona entre el 2020 i el 2022 van ser responsabilitat directa dels grans propietaris, que representen l’1,7% del total d’arrendadors, però concentren el 23% dels habitatges. Ara bé, la llei-estrella que debatem al Parlament és sobre ocupacions, ves per on. Digue’m què legisles i et diré qui ets.

El capitalisme ens ho prendrà tot i a canvi ens regalarà un smartphone perquè ho puguem veure en streaming

En aquesta lògica, com un maleït bucle, un comença el segon dilluns de febrer rebent l’avís de la PAHC del Bages dels quatre desnonaments previstos per a aquesta setmana. Amb noms i cognoms: Mohamed, Rachid, Mabel i Faisal, tots amb família i menors a càrrec. La gota malaia que mai cessa i que dura –caldria consensuar-ho i establir-ho– des del 2008 pel cap baix, amb el pet d’aglà financer. Bombolla financera que va deixar un paisatge metropolità devastat i –no ho recordem prou– més de 270.000 desnonaments als Països Catalans. Mentre això passava, ens volen fer oblidar que rescataven la banca amb diners públics que mai van tornar. Però en realitat el 2008 era efecte, no causa. Caldria dir que ‘la festa’ va arrencar el 1995 amb la primera aznaritat, si volem posar data a la més recent orgia immobiliària, i amb la subsegüent llei del sòl que va impulsar un tal Rodrigo Rato. Si mirem lluny, caldria parlar de la Llei Boyer de 1985. I si filem prim, enmig de la dictadura franquista ja es ballava i planificava el ritme frenètic de l’especulació. Porta a porta, aluminosi a aluminosi, bloc rere bloc. Per això, dècades d’inèrcia i usurpació, el darrer Informe Oxfam ens recorda que l’1% més ric de l’Estat espanyol ja concentra piramidalment el 23% de la riquesa. Hemeroteca dràstica, fa un segle que un jutge nord-americà de la Cort Suprema, Louis Brandeis, va escriure: «Podem tenir democràcia o riquesa concentrada, però no totes dues coses alhora». Simultaneïtats impossibles. Cadenes tròfiques. I la llei depredadora de la selva.

La croada continua –per barris, sempre per barris: als alts, fons d’inversió; als baixos, cases d’apostes. Però també en nous i inquietants nínxols d’acumulació. Fa uns anys, llegint atentament Bernard Stiegler, vaig topar amb el concepte ‘proletarització de l’oci’. L’antiga plusvàlua del treball es desplaçava també cap a l’oci, tal com s’ha desplaçat fa dècades cap a l’habitatge, constituït fa temps, pur capitalisme rendista, en l’espai de més transferència de renda de baix cap a dalt. Però proletaritzar tecnològicament l’oci significava que el temps lliure també esdevenia un nou espai d’acumulació on ens encadenen de mala manera i on també ens furten la cartera. «En l’època de l’oci proletaritzat ni tan sols els nostres plaers són compatibles amb la vida», ha escrit la neurona insubmisa que és Santiago Alba Rico. Per no pagar la realitat, diguem-ho així, paguem per veure la pantalla. El capitalisme ens ho prendrà tot i a canvi ens regalarà un smartphone perquè ho puguem veure en streaming, va sintetitzar algú amb extrema lucidesa. Sovint s’ha dit que si ens fixem només en l’escuma, mai veurem l’onada. Gener deixa pas a febrer i els números mai quadren per a la majoria perquè a uns pocs els continuen quadrant perfectament. Ahir era 14 de febrer, artifici mercantil de Sant Valentí, que al santoral català és patró, però dels estafadors, dels mal pagadors, dels tramposos i dels enredaires. Bon dia per recordar que l’idil·li entre capitalisme i carnisseria tendeix a l’infinit, si no ens posem a posar –si no nosaltres, qui?, si no ara, quan?– límits a la voracitat dels carronyaires que se’ns volen cruspir.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram