El meu avi sempre em deia que “ser agraït és de gent bona i honesta” i els meus pares insistien que “sols reconeixent les aportacions dels altres hom es legitima per exercir la critica i assolir credibilitat”. Aquests consells o afirmacions han estat presents en els meus pensaments des que he conegut la mort de Muriel Casals. En primer lloc, perquè la Muriel era una dona honesta, de mirada agraïda i acollidora, que estimava i es feia estimar, perquè sabia reconèixer les aportacions dels altres i valorava el treball de l’equip.
Per aquests motius, transmetent serenitat i compromís, encarnava la lluita pels drets nacionals amb tranquil·litat integradora i amb la determinació capaç de superar tot obstacle. Una determinació que la portava a incentivar el diàleg com a eina capaç d’identificar els punts d’encontre, per vertebrar solucions i defugir de la confrontació destructiva pròpia dels temps convulsos i complexos com els actuals. Sens dubte la Muriel canalitzava l’energia de molts cors que bateguen, més enllà d’ideologies, il·lusionats per vertebrar un nou país, ja que, com ha afirmat l’expresident Mas, ella “encarnava totes les virtuts del projecte independentista”.
Agraïment, reconeixement a les aportacions dels altres i capacitat de diàleg són qualitats que no abunden amb escreix i la seva mancança és, sense cap dubte, els nutrients de la manca de solucions per entomar un futur integrador, que asseguri el progrés social, i foragitar la racionalitat i objectivitat requerida per identificar i forjar la unitat en el si d’una societat plural, diversa i en evolució constant.
És en la complexitat i en les situacions de cruïlla quan la racionalitat simbiòtica amb els sentiments permet identificar les estratègies per assolir els reptes des de la llibertat d’expressió i el debat en la diversitat d’interessos i d’opinions. Un debat que no té altre límit que el respecte a l’altre i la convivència, tot acceptant que tota opció i opinió és vàlida si s’argumenta amb coherència i respecte.
La Muriel ens ha deixat. Els seus valors ètics, morals i intel·lectuals, que sustentaven els seus diàlegs, esdevenen imprescindibles per sumar en els moments difícils. Uns valors indispensables i que sols perduraran si els assumim amb plenitud i acceptem que les aventures isolades difícilment tenen èxit. Uns valors necessaris per avançar en el procés que ella va saber impulsar canalitzant múltiples voluntats i que sols tindrà èxit si interioritzem, amb un somriure acollidor, que ningú sobra i que encara són molts els que cal sumar-hi des de la llibertat de decisió.
