És matí de Reis, d’hora, ben d’hora. El sol encara no s’endevina rere les cortines. En Xavi ha intentat voltar un parell de minuts més pel llit, però no pot més. Ho dóna per enllestit.

Surt del llit d’un salt i, procurant no fer massa soroll, gira el pom de la porta. A fora no hi ha ningú. Bé. Surt de l’habitació i es dirigeix cap al menjador amb espurnes als ulls.

És allà. El veu. És aquell paquet. Hi posa el seu nom. Xavier. Ai, mareta meva. Tot l’any esperant aquell moment. En Xavi s’acosta al paquet, el toca, el gira, el tomba, l’olora i respira fondo. Sense més dilacions, l’obre. Arrenca el paper a queixalades, l’estripa de dalt a baix, mira el contingut i… i l’ànima li cau als peus. De sobte, la decepció s’apodera d’aquell homenet que veu com les seves il·lusions queden esquinçades per un paquet que mai hauria d’haver arribat en aquella casa.

Assegut al sofà de mala manera, en Xavi no dissimula que ha quedat tocat. Té la mirada perduda i el cap li dóna voltes. Quan, poca estona més tard, l’Anna i en Carles es desperten i arriben al menjador, ell encara hi és. El que havia de ser un matí de joia acaba convertit en una jornada tensa i trista. De retrets.

-Un referèndum?

-Clar, no és el que ens vas demanar?

-No, jo volia unes eleccions autonòmiques.

-Però si a la carta vas posar que…

-A la carta hi vaig escriure unes eleccions.

-Escolta, les eleccions ja te les vam portar l’any passat i ens vas fer mala cara dient que volies el referèndum. Llavors vam dir que l’escriuríem a la carta d’aquest any. I ara que per fi el tens vols unes noves eleccions?

-Sí.

-Doncs noi, les tens gairebé per estrenar i no hi has jugat gens.

-Aquest referèndum és una merda.

-Coi, perquè s’ha de muntar. Ja veuràs que bé que quedarà quan estigui muntat. Vols que ho fem junts?

-No. Vull muntar-lo amb el tito Mariano.

-Xavi, el tito Mariano no vol jugar amb tu. Quantes vegades t’haurà de dir que no? Cada cop que l’has trucat t’ha penjat. Ell viu a Madrid i ja ha desconnectat de la família, que no ho veus?

-O es munta amb el tito o no es munta. Punt.

-Què dius ara? Però si el podem muntar igualment nosaltres.

-Vull unes eleccions.

L’Anna i en Carles surten del menjador sense haver-se posat d’acord amb en Xavi. És evident que tenen punts de vista oposats. Coi de tito. Capcots, assumeixen la derrota en el gust, no hi ha res a fer. Mai l’encerten. Mai fan el regal adequat. Mai una cara cofoia a l’altra banda. Encara que falta tot un any, l’Anna i en Carles ja comencen ara a patir pels Reis de l’any vinent.

-Potser no vam entendre bé la cal·ligrafia de la carta, no ho sé.

-Potser al Xavi ja li va bé fer la cal·ligrafia malament.