És una pregunta que ens fem cada dia des de l’inici d’aquesta crisi de l’habitatge. Si resseguim el dret internacional, veurem com la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 ja reconeixia el dret a l’habitatge. La Carta Social Europea ens diu que, per garantir l’exercici efectiu del dret a l’habitatge, cal adoptar mesures destinades a afavorir l’accés a l’habitatge, prevenir i pal·liar la situació de manca de llar i fer assequible el preu dels habitatges. L’article 47 de la Constitució Espanyola defineix també que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat i que els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. També l’article 26 de l’Estatut de Catalunya especifica: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis”. Finalment, la pregunta canvia de sentit: què ha passat?

Vivim en una economia anomenada de lliure mercat, que permet la transformació de les coses, les idees i les persones en pures mercaderies per poder ser adquirides, traspassades o venudes. Tot
plegat protegit per un altre Dret Constitucional, el dret a la propietat privada, definit a l’article 33 de la nostra Constitució, subjecte a una hipotètica “funció social de la propietat”. El dret a la propietat és, per tant, la base de l’economia de mercat, que sovint entra en contradicció amb altres Drets Constitucionals. Es pot parlar avui de l’existència de dues categories de drets constitucionals i socials: els que disposen ja de reconeixement social i polític, com ho són el dret a la Salut i a l’Educació, i aquells que resten condicionats a la disponibilitat pressupostària de l’Estat, com el dret a l’Habitatge. Tot i que els primers són de summa importància, atès que són una part important de l’Estat del Benestar, el segon també ha de ser reconegut i garantit igualment, perquè és fonamental per a l’autonomia, la igualtat de les persones i la cohesió social de les ciutats.

Reconstruir una política d’Habitatge homologable amb la resta de la Unió Europea serà una feina complexa

Podem admetre amb certesa, que existeixen com a mínim dos mercats regulats, el de la Sanitat i el de l’Educació, perquè l’Estat ha desenvolupat tot un cos legislatiu favorable i perquè la intervenció d’un important sector públic ha garantit el compliment de la seva funció i l’exercici dels drets fonamentals, contrarestant els interessos del sector privat. No ha estat així en el nostre país amb el Dret a l’Habitatge, on l’Estat ha abandonat la seva funció en la construcció d’un sector públic i on el seu escàs desenvolupament jurídic ha posat en evidència una política absentista i deliberada de voler convertir tots els ciutadans en propietaris, perdent-se la possibilitat de l’exercici de la tutela del sector públic en els moments de crisi com els actuals.

El reptes ara seran enormes. Les polítiques del neoliberalisme iniciades a la dècada dels 90 al nostre país han capgirat les polítiques públiques: han obert l’Emergència de l’habitatge amb un desnonament cada 12 minuts, han inutilitzat altres drets socials com el del Treball, han manipulat les pensions i els drets d’assistència social, han privatitzat patrimoni públic i han permès la pèrdua de la classificació de l’HPO. Reconstruir ara una política d’Habitatge, homologable amb la resta dels països de la UE, serà una feina extremadament complexa, que en paral·lel haurà de combatre la crisi de l’habitatge, donar suport a la població afectada, atendre urgentment les persones sense llar amb habitatge d’emergència, destinar un finançament especial per a la producció d’un parc d’habitatge protegit i regular els factors que alteren el mercat de l’habitatge.

La Regulació del Mercat de l’Habitatge s’acabarà imposant com una necessitat. No es tracta senzillament de fer una política de contenció de preus, sinó d’abordar tota la complexitat dels múltiples factors que alteren les condicions del mercat: les condicions de la globalització, el posicionament de la ciutat, la crisi econòmica, la visió metropolitana, les centralitats, el turisme, els incompliments de la legalitat, la legislació actual en vulneracióde dret i la vulnerabilitat dels ciutadans. També la inexistència d’un parc d’habitatge protegit i assequible, l’existència d’un parc d’habitatge desocupat, l’envelliment del parc d’habitatge, les deficiències en la disciplina urbanística, l’aplicació d’una disciplina d’habitatge, les qualificacions obsoletes del PGM, la privatització del patrimoni públic, la funció social de la propietat, el factor patrimoni, els privilegis fiscals, les plusvàlues de les inversions públiques i la construcció dels preus de l’habitatge.

Les responsabilitats polítiques són evidents. El Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016, signat per totes les institucions i partits polítics de Catalunya, va ser rotundament incomplert i un fracàs. El compromís en el redreçament de la política d’habitatge amb un nou pacte ha d’afectar tots els partits polítics i les institucions, començant per l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.