És evident que totes les institucions que tenen vocació de servei públic s’han d’adaptar a l’evolució i a les noves dinàmiques socials per evitar reproduir models i actuacions que han quedat força obsoletes. Aquesta transformació i modernització també s’ha d’aplicar a les sindicatures de greuges locals en les seves dues esferes d’actuació que, indubtablement, han d’interaccionar: la interna (tramitació de les queixes que reben) i l’externa (trepitjant el territori).
Aquesta forma d’actuar obeeix el doble objectiu que haurien de tenir les sindicatures de greuges locals: defensar els drets humans de proximitat de totes les persones que habiten o transiten per les nostres ciutats i, també, fer i construir ciutat. Aquest doble objectiu ha de guiar totes les seves intervencions, pronunciaments i propostes per tal de millorar els serveis municipals. Parlem d’unes sindicatures que, ja ben entrat el segle XXI, han de deixar de funcionar amb dinàmiques del passat i entre les seves funcions principals també han de pretendre aconseguir la plena efectivitat del dret a la ciutat.
Si bé ja fa més de cinquanta anys que Henri Lefebvre va reflexionar i teoritzar sobre el dret a la ciutat, ens convé continuar aprofundint en el seu contingut i afrontar tots els reptes de present i de futur de les nostres ciutats emmirallant-nos en les potencialitats que té el reconeixement d’aquest dret.
Dret a la ciutat definit com el dret polièdric de tots els habitants, presents i futurs, permanents o temporals, a utilitzar, ocupar i produir ciutats justes, inclusives i sostenibles, definides com un bé comú essencial per a una vida plena i digna. Reconegut, per cert, entre altres, a la Carta europea de salvaguarda dels drets humans a la ciutat (2000) i a la Declaració universal de drets humans emergents (2007) com a dret humà de caràcter fonamental.
Són les múltiples dimensions d’aquest dret (material, política i simbòlica) les que ens conviden a fer ciutat, a construir ciutat, exigint-nos imaginar i inventar noves formes de dissenyar polítiques municipals orientades a buscar la seva efectivitat. Així doncs, aquesta responsabilitat de fer i construir ciutat no només correspon al govern municipal i al conjunt de la ciutadania que integra la col·lectivitat local, sinó que també interpel·la les sindicatures de greuges locals per tal de cooperar activament en la definició i la formulació de les polítiques públiques municipals.
La responsabilitat de fer i construir ciutat no només correspon al govern municipal i al conjunt de la ciutadania
Unes polítiques públiques que han d’empènyer cap a la construcció d’una ciutat que tingui una identitat pròpia, fruit de l’intercanvi d’experiències individuals i col·lectives de persones que provenen de diferents entorns geogràfics i contextos culturals. Una ciutat que reguli la vida col·lectiva d’acord amb regles de convivència que afavoreixin que totes les persones que hi habiten o hi transiten puguin desenvolupar els seus projectes de vida personal de forma digna, assumint deures i obligacions envers els altres.
Una ciutat que sigui i es caracteritzi per ser un territori d’acollida. Un lloc de convivència i concòrdia social. Un espai de comunicació i d’intercanvi d’experiències i afectes. Una ciutat que, enfront dels que postulen la negació dels altres, es converteixi en un espai de solidaritat, de justícia i de dignitat social.
Voler aconseguir la plena efectivitat del dret a la ciutat també hauria de condicionar la forma de treballar de les sindicatures de greuges locals. Per exemple, deixant d’afrontar les problemàtiques a la ciutat exclusivament per matèries o competències i començar a abordar-les des del punt de vista de l’afectació a drets humans de proximitat. Aquest canvi d’enfocament hauria de comportar també defensar, des de les sindicatures locals, un determinat model de ciutat amb l’objectiu de construir ciutats equitatives, habitables i sostenibles, diverses i garantistes, tenint sempre present una mirada de caràcter interseccional.
Això permetria posicionar les sindicatures de greuges locals com un actor també amb capacitat d’obrir debats i generar propostes de manera proactiva. Combinant, així, el vessant d’institució supervisora amb el de col·laboració, per tal d’ajudar els seus ajuntaments, dins de les seves competències, a millorar el seu servei, oferir una atenció de qualitat a la ciutadania i garantir el dret a una vida digna de ser viscuda en l’àmbit municipal.
És ben segur que la transformació i la modernització de les sindicatures de greuges locals acabarà beneficiant la ciutat i el conjunt de la seva ciutadania, fonament cabdal i raó de ser de la seva existència.
David Bondia, síndic de greuges de Barcelona
