Marc Cerdà

D’un temps ençà, l’ecologisme, com molts altres moviments, s’ha instrumentalitzat dramàticament. Només fa uns dies, el candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, Jaume Collboni, afirmava: “Soc ecologista i defenso l’ampliació de l’aeroport”. Pot semblar un autèntic despropòsit, i ho és. Però aquesta afirmació ha fet que moltes persones es preguntin si es pot ser ecologista i defensar l’ampliació del Prat.

La resposta curta és no. De fet, les propostes impulsades històricament pel PSC disten molt, en conjunt, de la proposta ecologista. Només heu de mirar el BOE cada setmana per comprovar-ho. Jaume Collboni i els seus assessors ho saben. I, tanmateix, la distorsió emocional que fan de la realitat generà rèdits electorals. Avui declarar-se ecologista dona vots, i aquesta és, assumint la contradicció, una victòria ecologista.

Fet i fet, la consciència social respecte a les preocupacions ambientals ha anat canviat a mesura que les pressions del moviment ecologista s’han fet més intenses. I tot i que les propostes ecologistes són una esmena a un sistema consumista que continua engolint recursos i contaminant l’entorn, el discurs mediambiental s’ha interioritzat com una eina de màrqueting. Quantes marques parlen de sostenibilitat tot i haver de creuar el món amb avió per vendre els seus productes? Al cap i a la fi, ser ecologista també fa vendre més.

Si ho fan les empreses, és esperable que passi el mateix en l’esfera política. De fet, conceptes com sostenibilitat, resiliència, crisi o emergència climàtica han envaït els discursos de la socialdemocràcia, tot i practicar, com deia més amunt, una política ambiental contradictòria. El que crec que és menys esperable és que part de l’esquerra faci seves les reivindicacions ecologistes i alhora accepti a ulls clucs propostes de caràcter neoliberal que són radicalment contradictòries amb aquestes posicions.

Aplicar polítiques de caràcter neoliberal i anar en bicicleta no et fa ser ecologista

Ho hem vist darrerament amb Esquerra Republicana, que ha basculat entre l’oposició a l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’ampliació de les terminals de creuers al Port de Barcelona o la construcció del Quart Cinturó. I també ho hem vist amb En Comú Podem, que tot i haver defensat una política de reducció del vehicle privat a Barcelona no ha dubtat a aprovar els pressupostos de la Generalitat, sabent que, fent-ho, també avalaven el Quart Cinturó.

Aquests exemples, i molts altres, demostren que part de l’esquerra s’ha instal·lat en el que podem anomenar ecologisme de la postveritat: en la distorsió emocional i deliberada de l’abast real i les contradiccions de les seves polítiques ambientals. Un terreny pantanós i mediàtic on les posicions defensades ambientalment i climàticament no tenen res a veure amb les polítiques desenvolupades realment. On es pretén fer compatibles, aparentment, les reivindicacions ecologistes i els interessos econòmics de certs sectors que són contraris a aquestes tesis.

Tanmateix, l’ecologisme és molt més que paraules que apel·len amb conceptes d’equilibri i respecte a la natura. És una eina política que proposa solucions reals i integrals a la crisi socioecològica a la qual ens encaminem. I aquestes propostes són incompatibles amb el model de desenvolupament que es defensa des del Banc Central Europeu o des del Fons Monetari Internacional. Per això convé recordar que aplicar polítiques de caràcter neoliberal i anar en bicicleta no et fa ser ecologista. O s’és ecologista o no se n’és. I part de l’esquerra n’hauria de prendre nota.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram