Xavier Marcé

Els efectes de la gratuïtat són un dels grans enigmes del món de la cultura. Sovint s’hi fa referència com un objectiu associat al paradigma de la democràcia cultural, malgrat que gairebé tots els estudis econòmics demostren que el seu impacte en la creació de públics és escàs. Així i tot, hem de dir que parlar de cultura com una realitat unívoca és equívoc, atès que una biblioteca i un espectacle de teatre representen imaginaris molt diferents i que la seva relació amb les dinàmiques pròpies del mercat no tenen res a veure.

Darrere dels escenaris de l’art i de la cultura s’amaguen realitats paradoxals. Ens esforcem, per exemple, a abaixar el preu de l’entrada a un museu d’art contemporani, però després d’una exposició les peces de cada artista es revaloritzen molt. O ens neguem a reconèixer la influència del mercat en sectors tan comercials com la música, el llibre o el cinema. Ho corregeixo: no ens neguem a reconèixer-ho, sinó sovint a posar-ho adequadament en els nostres paràmetres de gestió. La gratuïtat és un mite i alhora un problema. Diguem-ho clar.

El sector de l’art i la cultura viu immers en una duríssima lluita contra la precarietat dels seus protagonistes. Fa 50 anys, Baumol posava en qüestió la vigència de la productivitat com un factor per a l’abaratiment de la cultura, cosa que molts anys abans ja havia assenyalat, per raons més ideològiques, la gent de l’escola de Frankfurt. La productivitat, si s’escau, disminueix el cost de distribució, però no el de producció, circumstància que facilita un accés més favorable a la cultura sempre que s’incrementi exponencialment la demanda. Això és el que hem pogut observar amb el creixement de les plataformes audiovisuals, però cal assenyalar que aquest fenomen es fonamenta en l’aparició de grans oligopolis globals i que els seus efectes envers la redistribució dels beneficis econòmics són mínims. De vegades, la tendència a la gratuïtat esdevé un camí cap a la precarietat.

Si paga l’administració, qualsevol preu és possible. Si paga l’usuari, qualsevol preu és un conflicte

En l’àmbit cultural, la frontera entre el que és públic i el que és privat és difosa. Els grans festivals, les exposicions dels museus o els esdeveniments populars són encàrrecs públics a empreses, companyies o associacions privades. Els preus venen determinats pels costos de producció, i el domini públic, més enllà de la relativa intervenció en els criteris editorials, queda reduït als preus d’exhibició, la qual cosa només és equitativa, democràtica i universal si els pressupostos públics creixen exponencialment. Per això la gratuïtat és sovint un mecanisme de tria i selecció que redueix dràsticament l’oferta artística potencial.

La gratuïtat, o els preus populars, haurien d’estar directament associats a l’exercici amateur de les arts i la cultura, però plantegen un enorme conflicte quan els associem a les realitats professionals. Malbaraten la creació de valor i posen en qüestió la diferència essencial entre qualitat i quantitat que requereix l’excel·lència artística. Però, sobretot, poden esdevenir la llavor d’una estesa hipocresia cultural. Si paga l’administració, qualsevol preu és possible. Si paga l’usuari, qualsevol preu és un conflicte. Com si al final no ho pagués tot el ciutadà.

La gratuïtat, que no pas la bonificació discriminada, pot generar una pèssima educació cultural. De vegades, abaratim el preu per a qui pot pagar-ho i vol anar-hi, però no aconseguim que hi vagin els que no hi van mai. La gratuïtat pot contribuir a reforçar els elitismes culturals.

Convé saber que la gratuïtat sempre és una estratègia econòmica, però de vegades no és una estratègia educativa. És un recurs d’efectes imprevisibles i un mite recurrent de les dialèctiques progressistes que rebutgen la lenta cocció de les transformacions socials. Ampliar l’interès ciutadà per la cultura, aconseguir que els músics toquin cada dia i que els teatres estiguin plens de gom a gom és la millor manera d’abaixar preus, però per arribar-hi el que cal és prestigi, seducció i, sobretot, complicitat entre polítiques públiques i iniciatives socials i privades. Mentrestant, els preus els decidirà el mercat, pagui o no el ciutadà.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram