Una vida humil i tranquil·la porta més felicitat que la persecució de l’èxit, ja que perseguir un somni tant sí com no, no garanteix la felicitat. Potser les paraules del Nobel de física, Albert Einstein, anaven dirigides a tothom, però hi ha qui hauria de prendre bona nota.

El principi d’incertesa, d’un altre Nobel, Werner Heisenberg, abunda en el mateix: fins que no obrim una caixa, per molt precintada que estigui, no podrem comprovar amb exactitud el que hi ha dins. El dubte no és altra cosa que donar compte que la realitat no és previsible, que ofereix conjectures, que gestionar una cosa altera altres (avui dia fer diners a pocs empobreix a molts). Tenir en compte que allò que no es veu és fonamental, que especialitzar-se massa pot fer perdre de vista el conjunt, que el que avui veiem negre demà pot ser blanc. Que només amb la voluntat no es fa camí…

Vivim en el regne de l’inesperat. Tot és un “potser”, allà on una de les poques certeses segures és que la vida va canviant. La qüestió segueix sent si per a millor o pitjor, i això pot deixar indiferent a certa gent, perquè a certa gent li és exactament igual el preu que paguem els seus semblants. La ja coneguda “zona de confort” suggereix que l’escassetat i la vulnerabilitat “ens fan créixer”. Encara que sembli una frase impresa a la tómbola de la fira del poble, no podem posar-nos en contra de l’empowerment o de la resiliència: esperar l’inesperat potser és millor que sucumbir a la por, i aspirar a algun lloc on tenir el control d’alguna cosa no ha de ser tan dolent. Es tracta d’intuir l’invisible. Però per moltes explicacions racionals que ens donin per entendre aquest embolic, estem obligats a canviar de mètode, a millorar els nostres entorns que són molts i cada vegada ens influencien més, sovint, amb mala intenció.

La ciència econòmica disposa d’una extensa llista de dades per mesurar el desenvolupament de la riquesa -o la pobresa-, per certificar l’abundància o l’escassetat. El PIB, producte interior brut, és un d’aquests indicadors, una eina que s’aproxima a l’expressió del rumb de renda dels territoris, i un referent mundial. Però la fertilitat frugal no és condició suficient ni necessària per a sentir-nos satisfets. Si aquesta redueix les preocupacions i afavoreix sentiments de satisfacció en promoure la igualtat d’oportunitats, estem parlant de l’Índex de Llocs Pròspers.

Desafiar la creença que el creixement econòmic és l’única mesura d’èxit en la societat aporta un espai de convenciment, gairebé artístic, per incloure aspectes com la salut física i mental, l’educació, les oportunitats de coneixement i aprenentatge, la qualitat mediambiental, les connexions entre les persones i la seva comunitat. Tot i que posat en dubte (des de fa força temps), l’Índex de Desenvolupament Humà diu que, a més de la folgança monetària, una cosa fonamental i complicadament moral és acontentar les capes més humils. La paradoxa està servida: majors increments de renda no comporten a una vida equitativa i això depèn molt de la qualitat de les institucions i de les seves polítiques, de la pèrdua d’aquest vincle amb les males arts de les corrupteles de governs i empreses, de saber-ho fer bé i esforçar-se per fer-ho millor.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram