Baldufes, i gairebé totes del mateix model. De plàstic i ben dobles. Un exercici de mimesi ha fet la mateixa canalla que fins fa dos dies dominava la tècnica de les puntaires però amb gomes elàstiques de colors. Les baldufes són la nova moda, malgrat que sigui la reina dels jocs tradicionals. I de les polseres de goma ja gairebé n’hem perdut el rastre.

Tinc la baldufa a les mans, però no la que ja teníem a casa, sinó la que ara m’han reclamat perquè són tendència. I em pregunto qui les fa aparèixer a les escoles, al marge d’assignatures i de currículums i projectes de centre. És clar que és la mateixa pregunta que serveix per plantejar-se per què ha guanyat tant d’espai el gintònic, o per què en guanya el vermut. És com allò dels mercats financers, que no se sap ben bé quina cara tenen. Com aquella mà del padrí que va inspirar la novel·la de Mario Puzo, la que mou els fils del titella.

I en aquest cas de la baldufa, o abans les gomes de colors, em sobta perquè tampoc sembla que hagi passat res especial, ni cap pel·lícula, ni cap dibuix que hi vagi associat. No és com tota l’onada de jocs, joguines, ninots que acompanya Star Wars, per exemple. Per què la baldufa –diuen que ja se’n van trobar prop del riu Eufrates 4.000 anys abans de Crist– manté la seva vigència i planta cara a l’última tecnologia de les pantalles i els jocs d’internet? Potser perquè el repte de fer-la girar, de demostrar destresa, habilitat, és tan magnètic com veure les flames d’un foc a terra.

La repetició, l’assaig, la prova i l’èxit i fracàs són a l’abast de la canalla. Potser perquè ens agrada donar voltes a les coses. Potser perquè ens emmiralla l’equilibri, el girar i girar, la velocitat, el salt, i veure com aquell volum sostingut en una punta també té una gran fragilitat. Potser la baldufa és la metàfora d’aquest moment polític que vivim, i que té els mateixos components d’atracció i de misteri de les virolles. Un joc d’infants.

Article publicat a El Punt Avui