Uns dies abans de les eleccions, el 15 de juny, a El Món a RAC1, el mai prou estimat Nacho de Sanahuja explicava a Jorge Fernández Díaz, assegut davant seu, el temor que té de trobar-se amb una barreja de classes socials allà dalt al cel el dia que mori. El ministre, amb un somriure, contestà religiosament:”No, les categories humanes al cel no hi tenen lloc, la misericòrdia divina és infinita. Els que creiem en la vida eterna sabem –ho diu Sant Pau en nombroses cartes i Nostre Senyor als evangelis– allà serem com àngels. Per tant, aquestes categories humanes que vivim aquí, que patim aquí, que ens hem d’aguantar els uns als altres, això a dalt ja no serà així.”
En la mateixa entrevista, uns minuts més tard, el ministre, de profundíssimes conviccions cristianes, afegia: “Tots som fills de Déu, tots som iguals. Si parlem de fraternitat és precisament perquè considerem que tots som germans.”
Quan pronunciava aquelles paraules plenes de cinisme faltaven només 6 dies perquè esclatés un dels escàndols més esfereïdors de la democràcia espanyola. Un escàndol que ha situat Jorge Fernández Díaz, l’home creient, l’home cristià, bondadós i fratern, com una de les persones més tòxiques i perverses que ha donat la política d’aquest país.
No cal recordar l’escàndol. Tampoc cal repassar el currículum espiritual de Fernández Díaz. És de sobres conegut, perquè ell mateix ha estat l’encarregat de difondre’l repetidament –l’última vegada, amb tot l’atreviment del món, fa un parell de setmanes davant el senyor de Sanahuja–. Però potser sí que cal ressaltar fins a quin punt ha d’estar corcada i podrida l’ànima d’una persona que s’atreveix a donar lliçons de moral, de valors i de cristianisme a la vegada que és conscient que diàriament es carrega l’estat de dret més bàsic amb l’únic objectiu d’enfonsar la vida política i personal d’adversaris polítics. Ha de ser una ànima realment fosca, obscura.
“La política és un magnífic camp per a l’apostolat”, deia el ministre uns anys enrere en unes declaracions. Un camp per a l’apostolat. Marededéu. Si realment creus en els ideals fraternals i religiosos en què dius creure, Jorge, quina angúnia t’has de fer a tu mateix veient-te cada dia al mirall. Quina angúnia i quin profund fàstic.
