Sóc exfumador, sí. Des de fa un any. Ho afirmo sense vergonya, ni penediment, ni vanitat. És, simplement, un fet. Com que tinc el cabell negre, o que calço un número 41. Ho dic perquè, amb les darreres lleis del tabac, em dóna la sensació que s’ha volgut demonitzar al fumador. Jo ja no fumo, però durant els darrers anys havia notat la mirada vigilant i acusadora de desconeguts quan encenia una cigarreta en qualsevol bar. Aquesta sensació la continuen patint els meus amics fumadors.
Crec que, en aquest tema, s’estan traspassant les fronteres de la bona convivència i l’educació, legislant el comportament humà fins a límits insospitats. És veritat que els fumadors ‘contaminen’ amb el fum, però considero que tenen el mateix dret que jo a seure en qualsevol bar a prendre un café. És de lògica que no es pot fumar a un hospital, però és absurd que el fumador hagi de creuar el carrer perquè no es pot fumar a l’entrada d’un centre mèdic. Sé que, en aquesta qüestió, hi ha moltes opinions contraposades i, en alguns casos, aquestes opinions són inamovibles.
Però si s’utilitza el sentit comú i la racionalitat, moltes d’aquestes normes no serien necessàries. Però és igual de cert que, en moltíssimes ocasions, hom dubta de que encara la gent utilitzi el sentit comú. Si no és així, es fa difícil d’entendre que el mateix govern que fa uns anys va obligar als restaurants i bars majors de 100 metres quadrats a habilitar una zona específica per a fumadors, ara prohibeixi fumar a qualsevol establiment, tingui o no aquest espai reservat. Ara qui els compensarà la despesa que va suposar instal·lar les mampares i les sortides de fum? Ningú. És indiferent ser fumador o no per adonar-se que aquestes coses no es fan. No hi haurà cap compensació econòmica per aquells que van seguir la llei. Això és donar exemple.
