Manuel Sánchez-Villanueva Beuter

L’any que hem tancat commemorava tres dècades des que Barcelona va saludar el món en la inauguració de les Olimpíades. Encara guardem a les nostres retines l’enorme HOLA, coreografiat pels ballarins, que es va dibuixar al centre de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, l’estiu del 1992. Des de llavors, moltes coses han canviat, però afortunadament ens continuem saludant igual.

Diem “hola” a les persones conegudes, a la nostra família. Diem “hola” als nostres amics i als desconeguts amb qui volem fer amistat o començar una simple conversa. També als nostres animals domèstics, encara que sembli que no ens entenen. Diem “hola” al sol en sortir per l’horitzó i a una làpida en un nínxol on vam enterrar un ésser estimat. En resum, diem “hola” a tot el que reconeixem com a propi, del nostre entorn.

A la pel·lícula Mart (Ridley Scott, 2015), l’actor Matt Damon diu “hola” a una planta nascuda en terra marciana. Un petit brot verd amb dues fulletes, de poc més de cinc centímetres d’alçada, sorgit d’un tros de patata enterrada a terra. Un fet quotidià, el naixement d’una planta al nostre planeta, es converteix en un esdeveniment extraordinari fora del nostre hàbitat natural.

Per a nosaltres, les plantes i els arbres són una cosa completament normal. Veiem arbres a l’alta muntanya, al costat del mar, en un penya-segat, resseguint rius i torrents. Veiem néixer plantes per tot arreu a la natura, als nostres horts, als hivernacles. Veiem créixer l’herba de manera desmesurada als nostres jardins, als prats i fins i tot als marges d’una carretera. A una planta que s’ha fet un forat per sobreviure a l’esquerda d’una vorera, envoltada d’asfalt, l’anomenem “mala herba”.

No som del tot conscients de l’enorme fortuna de comptar amb un sòl ric en components orgànics a gairebé qualsevol racó del nostre món i del fet que una planta sigui capaç de generar vida en aquest substrat, utilitzant l’energia del sol a través de la fotosíntesi.

Aquesta situació tan normal, pel que sabem fins ara, és una cosa inèdita al nostre sistema solar. El protagonista de la pel·lícula Mart ha d’usar els seus propis excrements per enriquir l’estèril terra marciana i convertir-la en un suport capaç de contenir vida.

A una planta que s’ha fet un forat per sobreviure a l’esquerda d’una vorera, envoltada d’asfalt, l’anomenem “mala herba”

Mala herba

Una “mala herba” neix en una esquerda d’un carrer de Barcelona. Fotografia de l’autor

Això de la terra com a suport és una cosa que coneixem bé els enginyers i els arquitectes. En paraules de la paisatgista i arquitecta Teresa Galí-Izard, històricament el terra ha estat considerat un simple suport estructural, amb característiques mecàniques. Les carreres d’Enginyeria i d’Arquitectura estudien Mecànica del sòl. Els geòlegs són capaços de determinar-ne la densitat, la resistència a la compressió, la flexibilitat i fins i tot l’antiguitat, classificant els sòls amb diferents noms. Però és veritat que la construcció i l’enginyeria han parat poca atenció a la vida que acull el sòl i a la seva capacitat per fer brollar nova vida.

I no obstant això, la terra ens dona menjar. Josep Pla deia que “la cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”. Ens mengem el paisatge en un equilibri que donem per suposat, alhora que depredem el territori amb construccions artificials. La naturalització creixent de les ciutats, revertint zones asfaltades i incrementant la presència d’espècies vegetals, és un procés necessari i imparable per permetre la nostra pròpia subsistència. Amb una població mundial en contínua expansió, és de sentit comú obrir pas als cultius que ens alimentaran, alhora que milloraran la qualitat de l’aire que respirem i de l’aigua que bevem. Potser ha arribat el moment de plantar carxofes i coliflors als nostres carrers, en lloc d’arbustos i flors. Als barris de Gràcia i de Sant Andreu, a Barcelona, la plantació de tarongers en alguns carrers ha fet que grups de voluntaris s’organitzin per a la collita de taronges amargues, amb les quals elaboren la seva pròpia melmelada. Una acció que no només millora el paisatge de l’espai públic, sinó que és una potent eina de cohesió social i de sentit de pertinença comunitària.

Però és que, com deia, moltes coses han canviat des d’aquell estiu olímpic del 92. Som una societat més conscient, per força, del precari equilibri de la natura que ens permet existir al planeta. No fa gaire, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va organitzar les jornades de Descarbonització de l’arquitectura, és a dir, la necessària reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com el CO2, tant en la fabricació de materials com en el propi procés de construcció. Actualment, els edificis suposen el 35% d’aquestes emissions i el 40% del consum de l’energia mundial.

I la resposta ens la dona la terra. Els materials que utilitzem surten d’ella i, alguns, com els arbres, els plantem i els recol·lectem, en un cicle que, convenientment explotat, pot durar molt temps. Els arbres, com sabem des de petits, es mengen el CO2 per créixer i ens en tornen oxigen, ajudant a reduir la contaminació. Hem construït en fusta des de sempre, però durant un temps sembla que ho hàgim oblidat. Potser per la fabulosa capacitat del formigó de “concretar-se” en infinitat de formes o potser per una manca d’aferrament per una cultura i una tradició constructiva. Sortosament, avui assistim a un renaixement de la construcció en fusta, que pot suposar un canvi de paradigma cap a la necessària transició ecològica i social. Això també comportarà l’aparició de nous cànons estètics, associats a noves escales de valors. Una estètica de la sostenibilitat, podríem dir.

Sigui com sigui, no deixa de ser bonic el fet de plantar els nostres edificis i veure com creixen. Esperar-los amb els braços oberts i dedicar-los un càlid “hola” de benvinguda.

Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram