A Barcelona tenim un govern que diu que gestiona. Ho diu tothora i a tot arreu. I no és poca cosa. Ni això de gestionar ni això de repetir-ho. Gestionar vol dir que l’aigua surt per l’aixeta i que les escombraries, més o menys, desapareixen misteriosament de matinada. Però governar és una altra pel·lícula. Governar és prendre decisions valentes. Transformar. Imaginar la ciutat que volem i posar-se amb determinació a aconseguir-la, sabent que et plourà, i que, quan plou, hom es mulla. I aquí és on el guió s’ensorra.
Fa uns dies, al plenari de l’Eixample es va dir una obvietat incòmoda: aquest govern ha decidit passar l’equador del mandat fent equilibris damunt la corda fluixa de la inacció. Inauguren projectes de mandats anteriors, prometen meravelles com la supressió dels pisos turístics per al 2028 —spoiler: maig 2027— i acumulen incompliments amb elegància quasi barroca.
No és que tot estigui fatal, que consti. Però, a veure: ens hem de conformar amb les engrunes d’un govern que fa veure que fa, mentre espera que la ciutat se li gestioni sola (que no pas que s’autogestioni, que això pot esdevenir perillós)? Perquè sí, la màquina administrativa funciona, i tenim uns tècnics esplèndids. Però la política, la del verb en majúscules, va de fixar rumb i construir aliances. I aquí, companyes, l’arc narratiu s’encalla.
Perquè governar en soledat pot ser èpic quan s’idea el guió d’una sèrie d’intriga política de Netflix, però a la vida real és un acte suïcida. I aquí tenim un PSC decidit a atrinxerar-se en la seva pròpia soledat, transformant qualsevol mà estesa en una provocació i qualsevol crítica en una ofensa personal (que si transformar només és fer girs de guió, sí que en gosen fer). El diàleg? Potser demà. Les aliances? Si de cas, demà passat. L’empatia? Als discursos, no fos cas que…
Governar és prendre decisions valentes; imaginar la ciutat que volem i posar-se a aconseguir-la
I el més preocupant no és només el que no s’ha fet, sinó el que no s’està pensant fer. I aquí trobo que potser el govern —al districte, a la ciutat i potser fins i tot al país— està, ras i curt, passant-se el joc. Llegeixo i escolto sovint opinadors de tot nínxol dir que el PSC governa sense projecte, i no m’ho crec. No serà, potser, que el projecte és governar sense fer soroll? Mantenir-se. Esquivar el conflicte. Resistir, com al manual. Però si no governes, te la governen.
Si la ciutat evoluciona, s’ha d’adaptar. Però adaptar-se, sovint, vol dir incomodar. I potser aquest govern ha decidit no tocar res, per evitar la remor. Per romandre. Tot i la soledat. Tot i la inacció. Tot i l’incompliment dels pactes.
Barcelona sempre ha tingut dues ànimes que conviuen en una mena d’equilibri tens. D’una banda, la ciutat transformadora, la que es va atrevir a dibuixar el Pla Cerdà trencant muralles i pensant en salut pública, però que ràpidament va ser domesticada per l’ordre burgès. La Rosa de Foc, que es volia rebel i col·lectiva, i que, en perdre, es va veure reconvertida en aparador i en model d’eficiència empresarial. L’Eixample n’és el millor exemple: racionalitat urbanística i bellesa formal, sí, però també escenari de totes les contradiccions d’una ciutat que no sap mai si vol avançar o quedar-se quieta. Potser per això ara el debat no és només polític, sinó gairebé existencial: ¿Barcelona necessita evolucionar o romandre estanca? ¿Necessita transformar-se o viure de la memòria? Qui coneix Barcelona ho sap.
Nosaltres tenim clar on som, però caldran dos anys per comprovar-ho. I mentrestant, arriba l’estiu i la ciutat brilla amb una llum preciosa, inspiradora.
Víctor Vela, del Consell de Districte de l’Eixample per Barcelona en Comú
