Xavier Marcé

Setmanes abans de cada procés electoral, un es pregunta com pot ser que un àmbit tan determinant en la vida de les persones i en la construcció de les identitats col·lectives com la cultura tingui tan poca presència en els debats polítics. Un es pregunta com pot ser que la problemàtica dels grans equipaments culturals i artístics, el món del teatre, el cinema, la literatura i l’assaig, les arts visuals, la situació dels artistes, l’oci nocturn o les noves formulacions tecnològiques sorgides de la realitat augmentada, el videojoc o el metavers ocupin tan poc espai a les tertúlies. Un es pregunta com pot ser que bona part d’allò que ocupa el nostre temps lliure (que cada dia és més gran), que ens enriqueix i ens singularitza, allò que veiem a la televisió o el que llegim, el que vestim (o sigui, la moda) o el que comprem per fer més boniques o eficients les nostres cases o les nostres empreses (o sigui, el disseny) no formi part essencial del diàleg electoral.

Tots sabem que els ciutadans els preocupa més el problema de la neteja, la seguretat, la incertesa econòmica o la poca solvència de les institucions públiques. És normal i a mi em passa el mateix. Hi ha qüestions més urgents que una novetat cinematogràfica, una estrena teatral, l’edició d’un nou llibre o una exposició d’art contemporani. Aquestes coses passen cada dia, de vegades són complexes d’entendre i fins i tot cares per a les possibilitats de molta gent.

Tothom practica la cultura encara que el seu consum ordenat i formal estigui restringit a àmplies minories. És una de les seves moltes paradoxes. La practiquem als centres cívics, a les nostres associacions, als bars quan triem la beguda, als restaurants a l’hora de dinar, quan encenem el televisor o ens abonem a una plataforma de sèries i pel·lícules, quan cantem sols o en grup, quan llegim una novel·la, quan discutim de política amb el veí, quan decidim el lloc de vacances o quan ajudem els nens a fer els seus deures escolars.

El civisme és essencialment una qüestió cultural i la política és un fet cultural

A cadascun d’aquests escenaris hi ha una decisió, i totes juntes construeixen la nostra manera de ser i la nostra visió del món. La manera d’abordar els problemes que més preocupen els ciutadans també és un escenari, i les decisions que prenem per solucionar-los són una qüestió cultural. Aquesta part quotidiana i vulgar (en el sentit de massiva) de la cultura que ens afecta a tots és tan òbvia com inapreciable, i per això la donem per suposada com el mateix fet de viure. Però, per poc que reflexionem, ens adonarem que és molt important, perquè constitueix la base sobre la qual es construeixen les regles de joc de la nostra societat. Per això el civisme és essencialment una qüestió cultural. Per això la política és un fet cultural.

Barcelona és una ciutat amb recursos suficients per donar un servei excel·lent en matèria de seguretat, neteja i ús i manteniment de l’espai públic i, tanmateix, aquestes qüestions estan entre les primeres preocupacions ciutadanes. Darrere del problema no hi ha únicament un conflicte de gestió, també hi ha un conflicte de comprensió, i per això la solució és un repte cultural.

La nostra vida cultural està configurada per infinitat de petites decisions que prenem cada dia, però cada cop seguim amb més passivitat les que prenen altres per nosaltres. Aquest és el preu que paguem a canvi de les extraordinàries prestacions que ens ofereix el món digital. Certament, és un món irreversible i ple de virtuts, però alhora un món que ens obliga a replantejar el nostre model educatiu i cultural.

El 1989, José Luis Cuerda va dirigir Amanece que no es poco, una al·legoria del paper de la cultura en un poblet on la Guàrdia Civil llegia Proust, les prostitutes s’elegien democràticament i els ciutadans naixien com a cebes al camp una vegada madurades. Encara no hi havia mòbils ni s’havia popularitzat internet i la cultura era la metàfora que explicava una Espanya en trànsit, tan virtuosa com esperpèntica. Avui encara ha d’arribar aquesta pel·lícula (per què no?) que ens permeti descobrir, sense caure en l’horror de tiris i troians, quin és el paper de la cultura digital en la construcció de les regles de joc que conformen la nostra nova societat. Tot va de regles de joc, i ara, en ple procés de reconstrucció, la cultura torna a ser determinant.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram