No era jo la persona, que diguéssim, més optimista en relació al mal anomenat “procés”. Trobava a faltar, com he explicat en distints articles en aquest diari, estratègia, sentit de país, generositat, amplitud d’horitzons, visió de llarga durada, en definitiva, allò que el General de Gaulle anomenava l’alta política. Sense ella, no som més que aprenents d’adolescents i figures immòbils davant un món que es mou i gira. No hem tingut un estat propi des de fa segles i això es nota, amb massa freqüència, en la conducta dels nostres líders polítics, econòmics i socials. Quan siguem independents entendrem, de veritat, el que significa tenir drets, però també deures. Avui seguim encara instal·lats en la minoria d’edat d’allò que estratifica i defineix les nacions sense estat.
Avui, sortosament, em toca fer una lectura molt diferent de la feta en els darrers temps. I em toca, no pas ni de cap manera, per una consideració, que la tinc, vers les dues persones que protagonitzen, des de fa pocs dies, la vida política de Catalunya. Ho faig perquè, amb la decisió presa per Artur Mas, el “procés”, tocat de mort abans d’hora per alguns fossers defensors de les “glòries d’Espanya”, fa un salt qualitatiu espectacular en la persona de Carles Puigdemont, exbatlle de la ciutat tres vegades immortal de Girona. La política catalana, immersa des de l’època de l’oblidat tripartit, viu una autèntica muntanya russa, un Dragon Khan, on tot, fins i tot l’impensable, esdevé possible. La sempre sorprenent i felliniana Itàlia, algun cop comparada en els meus articles, ja ha quedat ben lluny del nostre particular periple i, avui més que ahir, som diferents dels espanyols i de la seva política frontistament irresponsable. Que siguem diferents és bo i ens fa més nobles i ens allunya de les males i nocives pràctiques viscudes durant la fase autonomista. Algunes d’aquestes pràctiques, cal recordar-ho, amb notoris seguidors des de dins de Catalunya, que han fet molt mal al conjunt i molt bé als seus particulars i innobles interessos. Roma, això és Madrid, sí que vol traïdors i, a diferència d’aquella antiga Monarquia, República i despès Imperi, els ha pagat molt bé. Ells, els botiflers, saben molt bé el que poden perdre en aquesta nova etapa de la història catalana. Esperem que així sia, amén, i per secula seculorum.
Artur Mas ha demostrat sentit d’estat, visió de país, generositat i fortalesa davant la injustícia per ell viscuda. Mas, seguint al capdavant, podia esdevenir per molts un llast pel procés, però marxant demostra que no és de la classe de polítics que manté el càrrec a costa del que sigui i de qui sigui. La lliçó de modals i de dignitat, per pocs abans practicada, ha estat modèlica i d’obligat record pels temps, complexos ells, que ens esperen. Avui, ningú ho dubti, Mas és molt més un clar i destacat actiu pel procés que no pas ahir. Mas, rememorant Santa Teresa, mor per viure, i el procés segueix viu, per morir un dia, esperem d’èxit independentista. Si Mas no era mai Moisès, ara sí que ho és més que mai: acosta el poble a la terra promesa. Un Josué gironí, seguint amb el símil, haurà de fer camí definitiu.
Carles Puigdemont, un patriota independentista de primera hora, exalcalde de Girona, res a veure amb els mans i mànigues i oficis clientelars d’altre temps, home culte i assenyat, radical i coherent en la defensa de les seves idees i principis, és ara l’home per conduir la causa independentista. I ho hem de celebrar. Fugirà de giragonses estilístiques, de retorismes innecessaris i d’eufemismes absurds i inconcloents, necessaris, d’altra banda, per aquells que, dolents i mal cuats ells, aspiraven a una sort d’eternització del procés. Curiós i mal sonant modus vivendi. El “procés”, per cert, quin nom més pobre, trist i indefinit. Amb Puigdemont al davant, un independentista genuí i convençut agafa les regnes i atorga el carisma i la fe que només els autèntics creients d’una causa entenen en plenitud. Són aquests, els que canvien les ments, eixamplen les majories i penetren en les llars i els barris, abans indiferents o contraris. Qui em vulgui entendre ho entendrà. Puigdemont no és Sant Pau, el millor dels conversos, és el Washington i el Jefferson convençut de la rectitud de les seves idees i de la noblesa de la seva causa. Llarga vida a ell, president Puigdemont, i la glòria i reconeixement pel president Mas. Macià, Companys, Irla i Tarradellas: teniu dos dignes successors. El somni pot esdevenir realitat.
