És de domini públic que, a causa de la Covid i l’arribada d’una nova crisi econòmica, el mercat de l’habitatge a Barcelona ha patit moltes transformacions. Després d’anys d’enormes increments dels preus dels lloguers, els tres primers trimestres de 2020 els preus es van mantenir alts però estables, experimentant només un breu descens el darrer trimestre de 2020, tal com indiquen les estadístiques oficials de l’Incasòl. Diversos estudis sobre la crisi de l’habitatge mantenien el tòpic de la premissa de la manca d’oferta i que, si aquesta s’incrementava, els preus baixarien seguint les lleis del mercat. El 2020 i la crisi de la pandèmia ens han demostrat tot el contrari.

Està convingut entre els operadors que l’oferta d’habitatge disponible, en un mercat en condicions normals i no tensionades, se situa aproximadament al voltant del 5% del parc d’habitatge principal. L’any 2020, l’oferta de l’habitatge a Barcelona va superar àmpliament aquest 5%, amb uns increments, de gener a desembre, superiors al 100%, és a dir que es va doblar. En el cas de l’Eixample, la seva oferta de lloguer s’incrementà en un 140%, tal com reflecteixen els portals immobiliaris.

El 18 de setembre de 2020, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 11/2020 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, instrument que havia de servir per aturar l’escalada de preus, ja que es corria el risc de portar-nos a una crisi humanitària sense precedents. Després de les incompressibles actualitzacions a l’alça realitzades per l’Índex de preus, la contenció de rendes poc podria fer davant d’un mercat que ja no reaccionava a les lleis de la competència ni a l’increment de l’oferta en una nova situació econòmica, ni per descomptat a la pretensió d’aplicar un decret sense tenir abans els mobles ben posats.

PER QUÈ ELS PREUS NO BAIXEN?
El lleuger descens dels preus dels lloguers al voltant d’un 3,5% en el darrer trimestre de 2020 no pot considerar-se significatiu després d’haver experimentat enormes increments els anys precedents. Més significatives són l’aparició d’ofertes i contractes signats amb un preu inferior al de l’Índex de preus de la Generalitat, o dit d’una altra manera, l’Índex de preus està ara per sobre del mercat. Cal preguntar-se si en aquest cas l’Índex està ajudant a contenir les rendes o simplement està ajudant que no caiguin…

Diversos són els factors que dificulten la resposta del mercat. Tot i les responsabilitats històriques de totes les administracions del país, aquestes però són competència directa de la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’absentisme en la intervenció en l’economia i l’abandonament dels mercats de l’habitatge es correspon amb una determinada actitud, pròpia dels representants del neoliberalisme a Catalunya. Aquestes són algunes de les raons:

Sense dades per planificar ni registres estadístics no és possible elaborar polítiques

Inexistència d’un Registre d’ofertes ajustades al preu regulat per l’Índex de preus de l’Agència de l’Habitatge, de manera que les administracions puguin disposar d’un instrument estadístic i de control del producte i de la publicitat, garantint el compliment de les condicions de la Llei.

Absentisme en l’aplicació del règim sancionador dels incompliments de la Llei 11/2020, aspecte sobre el qual la Generalitat s’ha manifestat sempre reticent, tot esperant que siguin els ciutadans qui ho denunciïn. Inexistència d’un cos d’inspecció específic en matèria de control de rendes.

Possibilitat de mantenir dos anys els pisos buits o desocupats, emparada en la Llei del Dret a l’Habitatge de 2007. És en realitat un factor de manteniment del preu. Més enllà dels dos anys, a més, són notòries també les dificultats de les administracions per aplicar sancions.

Incidència del turisme en el mercat de l’habitatge. Apartaments turístics avui buits i en crisi que són reciclats per a lloguers de temporada. No considerats habitatges per la LDH 2007, poden mantenir-se buits durant temps indefinit. No existeix una segregació dels mercats turístics i dels de l’habitatge.

Llicències turístiques indefinides, vinculades al local, sense cap mena de caducitat, que li aporten un valor afegit i que són objecte d’herència, traspàs, mercadeig i especulació. I, per aquest motiu, es fomenta la pèrdua permanent d’habitatges principals.

Absentisme en la inversió en habitatge protegit a Barcelona. La participació de la Generalitat en habitatge protegit al municipi de Barcelona de 2015 a 2019 no va sobrepassar el 8% de la despesa. Absentisme manifestat reiteradament amb la voluntat de reduir la seva participació només a la producció d’habitatge dotacional sobre sòl d’equipament cedit a cost 0. Una política deliberada d’abandonament del 21% de la població de Catalunya que representa Barcelona.

Manca de rigorositat de l’aplicació de l’Índex de preus dels lloguers. Un Índex basat en el Registre de fiances de l’Incasòl, que no disposa de totes les funcions actives, impedint la ponderació i verificació dels preus en funció de l’estat de conservació o de la qualificació energètica. A més, actualment l’Índex està per sobre dels preus del mercat.

Inexistència d’un cens i de cap estudi de la vulnerabilitat residencial que permeti l’elaboració de polítiques d’emergència en matèria d’habitatge. Sense dades per planificar ni registres estadístics no és possible elaborar polítiques. Òbviament, el reiterat incompliment del Pacte Nacional de l’Habitatge i dels plans sectorials són un balanç d’aquestes polítiques en matèria d’habitatge.