La Dreta de l’Eixample és un dels primers barris de Barcelona on es va iniciar l’expulsió de la població. Primer va ser per la pèrdua d’habitatges a causa la proliferació d’oficines, hotels i habitatges d’ús turístic. Després, per l’expulsió dels veïns per la gentrificació, a conseqüència del que avui coneixem com a desnonaments invisibles, pel fet de no poder trobar places públiques escolars o per no poder fer front a l’increment desmesurat del lloguer un cop finalitzat el contracte, abandonant l’habitatge abans que un jutge fixi una data de desnonament.

Una enorme davallada de població ja es va produir des del 1970 (71.594 habitants) al 2001 (39.782 habitants), després de la qual la població s’estabilitzà el 2005 (43.037 habitants) donant el 2018 unes dades de població de 43.449 habitants. Aquest és un dels indicadors de la Dreta de l’Eixample, la seva baixa densitat de residents malgrat tenir una alta densitat edificada. Es va perdre un terç de la seva població resident i és evident que la resta d’espai edificat de la Dreta de l’Eixample es destinà a “altres” activitats, com oficines i hotels, moltes de les quals no afavoreixen la qualitat de vida del barri. Tot i que les dades estadístiques actuals no evidencien directament cap pèrdua de població, el que es produeix de forma quotidiana és una substitució dels antics residents per nous amb rendes més altes, població procedent de la UE, un retorn de l’antic fenomen del relloguer d’habitacions i pisos que resten buits a l’espera de processos especulatius.

La incidència del turisme continua. Segons les dades estadístiques del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), a la Dreta de l’Eixample l’any 2016 existien de forma reglada uns 1.884 establiments turístics amb un total de 26.878 places turístiques, que representaven el 61,6% de la població resident a la Dreta de l’Eixample. Però l’aplicació del PEUAT no va poder aturar unes 13 noves llicències d’hotels, que ja estaven sol·licitades o en obres i que representen un increment aproximat de 2.000 places hoteleres més només a la Dreta de l’Eixample. És a dir, que el percentatge de places d’allotjament turístic arribarà a la xifra de 29.000 llits, una projecció que pot fer arribar al 66,5% del total de la població resident. La superació de la quota d’allotjament turístic més enllà del 50% de la població resident és un indicador reconegut com a agent desestabilitzador en àrees urbanes denses, i factor decisiu per a la pèrdua de la cohesió social urbana i un desequilibri en la mateixa activitat econòmica i comercial.

La Dreta de l’Eixample es ven. Els canvis legislatius de caràcter neoliberal i l’obertura del mercat de l’habitatge a societats d’inversió internacionals, amb els corresponents privilegis fiscals, han transformat la dinàmica de la ciutat. La xifra d’operacions de compravenda realitzades a la ciutat de Barcelona el 2016 va pujar a 26.000. El 2016, l’Ajuntament de Barcelona va recaptar en concepte de plusvàlua un rècord de 175 milions d’euros, amb un creixement exponencial des d’abans de la crisi (2007) del 66% del volum total de les transaccions immobiliàries, que dona una taxa d’especulació urbanística del 7,3% anual. El preu de compra de l’habitatge a la Dreta de l’Eixample va passar dels 4.296€/m² (2013) als 6.128€/m² del (2018), amb un increment del 42,6%.

Una espiral especulativa que també està posant en perill el patrimoni de l’Eixample, producte de la contradicció entre el sostre edificable reconegut pel PGM i el Catàleg del Patrimoni, afectant l’essència mateixa de la identitat del barri, com és el cas del Taller Masriera i molts altres exemples que són periòdicament objecte de planejament derivat. Els canvis legislatius amb la introducció de les lleis de contenció pressupostària i reducció de la despesa pública han acabat contaminant també les mateixes administracions públiques, com és el cas de les subhastes convocades per la Generalitat de Catalunya de patrimoni modernista, com la Casa Burés, o la Tresoreria de la Seguretat Social, que ha posat en subhasta equipaments públics com els antics jutjats de Ronda Sant Pere 41, burlant allò que estableix la Llei 1/2006 i la Carta Municipal de Barcelona.

I, finalment, la crisi del lloguer. La Dreta de l’Eixample es va situar el 2015 en un preu de lloguer de l’habitatge d’11,29 €/m², per arribar el 2019 al preu de 14,60 €/m², amb un increment del 29,32%. Però el veritable increment del lloguer es produeix amb la finalització dels contractes amb uns increments que voregen el 50% i amb la cancel·lació dels contractes de renda antiga, si prèviament s’ha aconseguit expulsar als veïns residents, que poden generar uns increments del 100% o superiors respecte dels lloguers antics, quantitats que no poden ser satisfetes pels residents, per la qual cosa s’enfronten a un procés d’expulsió a barris més perifèrics.

El 2018 es van obrir 244 nous expedients de desnonaments al districte de l’Eixample, pràcticament un desnonament diari, dades que en canvi no fan cap referència als desnonaments invisibles, més característics de la Dreta de l’Eixample, sobre els quals no hi ha estadística. Tot això en un context d’una oferta disponible, tant de venda com de lloguer a la Dreta de l’Eixample, de 2.200 habitatges, que voreja el 10% del total d’habitatges principals (22.766), indicador d’una oferta molt elevada, per sobre dels estàndards habituals, però amb uns preus inassequibles que es mantenen elevats gràcies a l’especulació i al fet de poder mantenir els pisos desocupats en un termini de 2 anys, com permet la llei.